Log In 
Language Caplletra : Revista Internacional de Filologia. 2012. No. 52
Permanent URI for this collection
Browse
Recent Submissions
- La Suma de la vida del rey Don Jaume (València, 1688)(2012) Escartí, Vicent JosepEl present article té com a objectiu editar i estudiar l’anònima «Suma de la vida del rey don Jaume», publicada a València el 1699. En primer lloc, es fa un breu repàs a la presència de la figura de Jaume I des de l’edat mitjana al barroc, sobretot en el nivell historiogràfic. El segon apartat fa esment de les edicions del «Sumari dels ínclits reis de València», la darrera de les quals s’atribuí a Llorenç Mateu i Sanç. De passada, es declara per primera vegada que la primera edició del «Sumari» (1596/1598) correspon, en realitat, a l’«Epítome de la genalogia dels comtes de Barcelona» (1588). Aquesta tradició divulgadora de les biografies dels reis d’Aragó i la seua funció com a garantidors de la legalitat és la que s’aprofita a l’hora de confegir la «Suma» que ací s’edita i que es descobreix inspirada clarament per l’obra de Beuter.
- Intertextos: sobre les fonts i els motius literaris de Lo desengany de Fontanella(2012) Rossich i Estragó, AlbertEn aquest article s’estudien les fonts i els préstecs literaris que es poden detectar en «Lo Desengany», una notable peça dramàtica en dos actes escrita per Francesc Fontanella cap al 1650. Bon coneixedor de la literatura clàssica i de les iteratures més importants del seu temps (la castellana, la francesa i la italiana), Fontanella reflecteix en aquesta obra les seves lectures, i concretament les dels «Idil·lis» de Teòcrit, les «Metamorfosis» d’Ovidi, la «Farsàlia» de Lucà, «La Araucana» d’Alonso de Ercilla (1569-1589) o «L’illusion comique» de Pierre de Corneille (1636). També hi ha la influència de temes populars castellans (les «coplas de trescientas cosas más»), i coincidències que no suposen necessàriament una imitació, sinó una mateixa visió del món i de la literatura, compassa amb Luis de Góngora, Juan Ruiz de Alarcón («Las paredes oyen») o Calderón de la Barca («El mágico prodigioso»). Tot aquest repàs constitueix un bon exemple de com es va anar construint aquest gran patrimoni literari que és el barroc europeu.
- Els escriptors catalans en una Europa en conflicte: la propaganda política empresa de la Guerra dels Segadors(2012) Miralles Jori, EulàliaLa propaganda política de la guerra dels Segadors inclou figures catalanes de renom com ara Gaspar Sala i Berart, Francesc Martí i Viladamor o Alexandre de Ros, del bàndol català i castellà. Aquesta propaganda i altres relacions de successos anònimes, en prosa o en vers, van circular ràpidament per Catalunya i algunes arribaren a Europa. En aquest estudi s’examina la geografia dels tractats polítics i dels pamflets amb la voluntat de posar de relleu la seva importància i difusió, independentment de la llengua emprada.
- Vicent Garcia, poeta europeu(2012) Valsalobre, PepDesprés de repassar la bibliografia crítica i els textos poètics derivats, es procedeix a l’anàlisi d’un conegut sonet de Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona (1578/1579-1623): «A una hermosa dama de cabell negre, que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil», que comença «Ab una pinta de marfil polia», en què l’autor mostra una habilitat poètica excepcional. S’insereix després el text en el seu context estètic i històric, el barroc europeu, i finalment se’l compara amb una sèrie de sonets equivalents, sobre el mateix motiu, produïts per autors castellans, portuguesos, italians i francesos. S’hi conclou que el de Garcia és molt original, tot i la forta codificació de la sèrie, de manera que no s’inscriu en cap dels dos models tipològics que enquadren la resta (excepte el del francès Malleville, que pertany al mateix model de Garcia), alhora que mostra la personalitat poètica de l’autor enfront dels autors coetanis. En apèndix, s’hi inclou un conjunt de sonets sobre el mateix motiu, distribuïts en funció del model tipològic al qual pertanyen: un d’atribució dubtosa —anterior al 1580—, un atribuït a Camões, dos de Lope, dos de Góngora, dos de Villamediana, un de Gian Battista Marino, un de Girolamo Fontanella i un de Claude Malleville.
- El Vocabulari de llengua catalana medieval de L. Faraudo de Saint-Germain(2012) Colón Domènech, GermàAquest article passa revista a les principals obres lexicogràfiques sobre el català antic i presenta la figura de Lluís Faraudo de Saint-Germain, autor del «Vocabulari de la llengua catalana medieval». S’hi estudia amb un cert detall l’estructura i el contingut del «Vocabulari» i es mostra que és un repertori molt ampli, puix que comprèn obres literàries i igualment molts tractats científics, utilitaris, així com una abundosa documentació inèdita, treta de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Amb tot plegat es conclou que aquesta obra conté força lèxic no repertoriat fins ara.
- De l'atribució a la modalitat: construccions amb ÉS QUE en català oral(2012) Marín, María Josep; Cuenca Ordiñana, Maria JosepAquest article se centra en l’anàlisi de les construccions que contenen l’aplec és que en dos corpora orals de català, un de conversa i un d’entrevistes a informants. En aquest treball analitzem les diferents estructures formades pel verb copulatiu és i la conjunció que: l’atributiva o copulativa, la clivellada, la clivellada amb subjecte que és un nom general i aquella en què és que ha esdevingut un marcador. En aquest darrer cas, que és el que s’estudia amb més detall, la còpula «és» ha perdut les propietats originàries (ja no regeix un subjecte i, a més, es troba fixada en el present d’indicatiu) i «que» ja no s’integra en la clàusula que el segueix sinó que s’ha fossilitzat formant una sola peça amb és. En altres paraules, és que s’ha reanalitzat com a marcador modal i introdueix enunciats indicant bàsicament justificació i èmfasi; d’altra banda, té una funció important relacionada amb la cortesia, com a mecanisme d'atenuació o bé d’èmfasi, segons el context. Com a conclusió, proposem una anàlisi que permet determinar la relació que hi ha entre les diferents construccions estudiades.
- Llengües i globalització en el món de la recerca: els coneixements i els usos lingüístics al Parc Científic de Barcelona(2012) Vila i Moreno, Francesc Xavier; Bretxa, Vanessa; Comajoan Colomé, LlorençAquest article estudia la presència de diverses llengües al Parc Científic de Barcelona de la Universitat de Barcelona (PCB) centrant-se en les competències dels seus actors i en els seus usos, mitjantçant diverses tècniques: l’estudi del paisatge lingüístic, una enquesta sociolingüística i diverses entrevistes en profunditat. Els resultats mostren un entorn de treball essencialment trilingüe —català, castellà i anglès— en distribució funcional atenuada. Els informants declaren tenir una competència molt alta en les dues llengües oficials i un nivell mitjà-alt d’anglès, mentre que el coneixement d’altres llengües és força més baix. Pel que fa als usos, el català funciona com a llengua de treball intern i de relació amb la societat catalana, l’anglès com a llengua de projecció i de relació internacional, i el castellà es troba en una posició intermèdia, amb funcions tant internes com externes. La distribució de llengües és molt més clar entre el personal d’administració i serveis que en el cas dels investigadors, ja que la presència de personal d’origen forà incrementa l’ús del castellà i de l’anglès en les relacions internes.
- Herois i escriptors als articles de Gabriel Alomar al diari El Día (1921-1931)(2012) Rosselló Bover, PereGabriel Alomar va publicar nombrosos articles al periòdic El Día. Alguns d’aquests escrits parlaven sobre obres literàries i sobre escriptors catalans, espanyols i europeus (Jacint Verdaguer, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Joan Alcover; Cervantes, Fray Luis de León, Moratín, Ramón Pérez de Ayala, Vicente Blasco Ibáñez; Ibsen, Anatole France, Gide, Voltaire, Mistral, Renan, Tolstoi...). Alomar no pretén emetre judicis estètics amb la finalitat d’orientar l’escriptor i el públic, sinó analitzar determinades idees o conceptes, per la qual cosa també comenta llibres d’història i assaigs. A partir de les seves opinions, que sobretot se centren en aspectes ideològics, es pot deduir que segueix encara les idees sobre la funció de l’escriptor que havia expressat el 1904 en la conferència El futurisme i que havia completat en altres escrits a l’inici del segle xx.
