La present contribució recompon els contorns generals de l'enfocament teòric de i ek a propòsit del subjecte, partint i prenent com a referència la centralitat que adquireix la noció de falta com a fonament ontològic. Des d'aquest horitzó general, rastreja les petjades de la dimensió «negativa» en les diferents influències teòriques que rep, entre les quals destaquen especialment la psicoanàlisi de Jacques Lacan i l'idealisme filosòfic alemany "en particular, les obres de Hegel i Schelling", i reconstrueix els diferents sentits que aquesta noció de falta comporta al llarg de la seva teorització. Examinar la influència de la psicoanàlisi lacaniana en el pensament de i ek i l'aplicació que se'n fa en l'anàlisi social, a partir de la reconceptualització del subjecte com una «bretxa» en l'edifici de l'ésser, situarà les bases de l'especificitat de la proposta teoricopolítica i ekiana. Amb això es pretén realitzar una aportació substancial situant-lo en diàleg amb el postestructuralisme per tal de dilucidar els llindars que separen la proposta de i ek d'altres branques del firmament filosòfic contemporani.
