Ritual festiu, espai urbà i camp polític. Anàlisi sociològica de la cultura festiva a la ciutat de València

Aquesta tesi doctoral aborda la cultura festiva com a objecte d’estudi per tal d’analitzar el grau d'autonomia o heteronomia dels camps festius segons les diferents formes d'organització i estratificació que perviuen en la cultura festiva i el context social, ideològic i polític en què sorgeixen i perduren. Per a la consecució d’aquest objecte d’estudi s’aplica el cas de les Falles de València, per tal d’observar com el poder simbòlic de cultura festiva pot estructurar espais de reconeixement, jerarquia i legitimitat simbòlica, seguint una perspectiva neobourdiana. La recerca combina conceptes bourdinians amb una perspectiva crítica que inclou la dimensió emocional i ritual (Collins, 2004), assumint els límits de la rigidesa teòrica estructuralista. Metodològicament, la recerca s’estructura mitjançant una triangulació metodològica, que respon a la mateixa lògica de la teoria neobourdiana dels camps: captar la realitat social des de la relació entre posicions objectives, disposicions subjectives i relacions entre agents i institucions (Bourdieu, 1972; Lahire, 2004) combinant l’ús de tècniques que permeten objectivar aquestes posicions i operacionalitzar la proposta teòrica i metodològica del càlcul del capital festiu mitjançant la construcció d’una base de dades que recull les dades històriques des de 1981 fins 2025. Així, la tesi conceptualitza el capital faller com una forma específica de capital simbòlic que, combinant dimensions econòmiques, culturals i socials, permet obtenir prestigi dins del camp (Bourdieu, 1986). Aquest capital inclou recursos econòmics, coneixement dels codis rituals i xarxes socials, i reflecteix la illusio compartida del joc festiu (Bourdieu, 1977). A més a més, el sistema de premis a les Falles actua com a mecanisme de consagració que reforça l’ortodòxia i limita la innovació, tot i que artistes i comissions emergents intenten disputar aquest ordre mitjançant noves formes estètiques i narratives alternatives. Així doncs, les Falles es configuren com un espai de disputa simbòlica on es confronten models ortodoxos i heterodoxos. La noció de què és una “falla de veritat” constitueix un terreny de lluita simbòlica: mentre alguns defensen la monumentalitat i espectacularitat barroques, altres consideren que “es pot anomenar qualsevol cosa que s’aixeque del terra un monument”. Aquesta tensió pot llegir-se des de la lògica del teorema de Thomas: si una falla és percebuda com a tal, això genera efectes simbòlics dins del camp. Alhora, aquestes lluites també tenen una distribució urbana, ja que les falles ortodoxes es concentren al rive droite, amb més pressupost i reconeixement, mentre que les emergents, al rive gauche, projecten una imatge alternativa i crítica, encara que sotmeses a les mateixes regles del camp. Això també té efectes al sistema de premis, i alhora els artistes consagrats amb un habitus alineat amb l’ortodòxia, mentre margina els emergents que opten per l’experimentació o la crítica simbòlica. És per això que la tesi emfatitza en com els actors no elitistes, com les comissions falleres, poden acumular capital d’autoctonia (Retière, 2003), tot mantenint una autonomia relativa respecte a altres camps. El capital faller, tot i ser específic, presenta una institucionalització pròpia i una temporalitat cíclica, la qual cosa consolida la seua lògica interna (Becker, 1994). Així doncs, el camp festiu articula jerarquies socials, tensions ideològiques i formes de resistència simbòlica, tot mostrant el potencial de la cultura festiva com a espai de producció i circulació de capital.