L'article arreplega una narrativa col·lectiva escrit por estudiants del Grau en Treball Social de la Universitat de València, els qui van viure i van acompanyar les conseqüències de la dana que va colpejar València a l'octubre de 2024. A través de les seues veus, s'analitza críticament la resposta institucional enfront del desastre, marcada por la lentitud, la burocràcia i la descoordinació,en contrast amb la ràpida autoorganització ciutadana i l'activació de xarxes comunitàries. L'experiència va evidenciar no sols la fragilitat física dels territoris afectats, sinó també la vulnerabilitat estructural d'amplis sectors socials invisibilitzats pels dispositius oficials. Les acciones espontànies de cura, suport i solidaritat van cobrar un paper fonamental en la gestió inicial de la crisi, mostrant el potencial transformador d'allò comunitari. El Treball Social es posiciona com un actor clau en la reconstrucció social, desbordant l'assistencial i reivindicant una pràctica ètica, crítica i compromesa. A través del testimoniatge de l'estudiantat, es construeix una reflexió situada que interpel·la el rol professional davant catàstrofes i crida a imaginar formes d'intervenció centrades en la justícia social, l'acompanyament des de baix i el reconeixement de les resistències col·lectives.
