Tot i que els estudis sobre el franquisme han experimentat un considerable desenvolupament des de la mort del Dictador, aquesta evolució no ha estat homogènia. Cal observar que actors i fenòmens socials, llavors considerats centrals per a entendre els esdeveniments, han estat després menys atesos pels investigadors que altres que han resultat, a la fi, més atractius. Sembla evident que no podem justificar aquests canvis de visió només com a resultat d'una millor comprensió del periode. Un exemple destacat és la relativa manca d'interés pel paper dels comunistes espanyols en la lluita contra la Dictadura; no tant per l'absència de treballs d'investigació sobre el particular -que n'hi ha molts, sobre tot d'àmbit local- si nó per comparació amb l'èxit -acadèmic i, sobre tot, editorial- que han obtingut iniciatives sobre altres partits aleshores menys destacats.
En: Saitabi: revista de la Facultat de Geografia i Història, ISSN 0210-9980, Nº. 49, 1999 , págs. 199-204
