Log In 
Language Caplletra : Revista Internacional de Filologia. 2014. No. 56
Permanent URI for this collection
Browse
Recent Submissions
- El concept de 'posar en lloc resguardar' en català.: Estudi diacrònic(2014) Beltran, Vicent; Segura i Llopes, CarlesEn aquest article estudiem l’evolució semàntica que han experimentat els verbs que han arribat a expressar en català el sentit [posar en lloc resguardat] o que s’hi han aproximat. Cronològicament, l’estudi ateny fonamentalment des de les primeres atestacions fins al segle xvi. Malgrat això, també estudiem, més parcialment, la documentació posterior fins a l’actualitat, especialment a través de les obres lexicogràfiques. Després de descriure semasiològicament cada unitat lèxica, mirem d’establir les interrelacions que s’han pogut produir entre aquests mots en el cas que hagen coincidit en l’ús sincrònic. Per aconseguir-ho, partim del despullament dels textos literaris i no literaris que ens ofereixen les dades del "Corpus Informatitzat de Català Antic" (CICA). Ens basem en la metodologia que aporta la semàntica cognitiva, especialment quant al paper que fan les projeccions metafòriques i metonímiques en l’explicació dels canvis semàntics. Tot plegat és el marc general per a explicar l’evolució semàntica dels verbs que han servit per a expressar el sentit esmentat i quina relació històrica han mantingut entre ells.
- Subjectivació i inferència en l'evolució semàntica i en l'inici de la gramaticalització de jaquir (segles XI-XII)(2014) Martines Peres, Josep; Montserrat Buendía, SandraEstudiem en aquest article els primers passos en l’evolució semàntica i en la gramaticalització del verb "jaquir". Aquest germanisme pertany a un estrat lèxic del català que va començar a fer-se menys usual a la darreria del s. xv, desplaçat per altres sinònims, en aquest cas "lleixar-deixar". La recerca es fonamenta en un corpus de documentació en llatí i en català dels segles xi i xii. L’objectiu és descriure, en aquella primera documentació, la gènesi dels significats que ja apareixen ben establits durant el període literari. Seguim un enfocament metodològic d’orientació cognitivista (estudi de la subjectivació i de la inferència com a mecanismes del canvi semàntic) i donem un paper important a la visió comparada dels cognats de jaquir en les llengües romàniques (sobretot, gal·loromàniques) i en germànic (fràncic i alemany).
- Estudi de les unitats fraseològiques de la tercera esfera des d'una perspectiva diacrònica(2014) Fuster Ortuño, Mª Ángeles; Sánchez López, ElenaFins ara, les unitats fraseològiques havien estat tradicionalment estudiades en sincronia o, a tot estirar, tenint en consideració un punt concret en el passat. Amb aquest estudi, pretenem fer una anàlisi diacrònica —de l’evolució— d’algunes UFs que considerem especialment representatives, com ho són les de la tercera esfera, que, segons Corpas, són els enunciats fraseològics. Iniciarem l’article amb una breu descripció del concepte d’unitat fraseològica i, posteriorment, ens centrarem en les unitats que conformen la tercera esfera. Tractarem amb més profunditat la definició, l’origen i el tipus d’unitats que s’apleguen sota aquest terme. A continuació, analitzarem amb més aprofundiment un parell d’exemples representatius, com són una oronella no fa estiu i fer orelles sordes. Aquests exemples ens permetran observar les característiques generals del processos de fraseologització i canvi fraseològic.
- La inferència en l'aflorament de valors evidencials en català antic(2014) Antolí Martínez, Jordi M.; Sentí, AndreuEn aquest article volem descriure els valors evidencials que desenvolupen el verb "parèixer" i la perífrasi verbal "deure + infinitiu" en català antic i explicar com s’han generat. Es tracta de dos recursos bàsics per a l’expressió de l’evidencialitat inferencial que han seguit un procés de canvi semàntic paral·lel. L’estudi d’aquest procés, que s’ha fet amb dades de corpus analitzades amb una metodologia cognitiva, revela que l’aflorament dels nous valors es pot explicar com a resultat d’un procés de gramaticalització en què, a poc a poc, hi ha una major subjectivació, tendència que s’explica, en darrer terme, pel mecanisme de la inferència invitada (Traugott & Dasher 2002). A més, l’anàlisi dels diferents valors evidencials ens ha permès constatar que cal una classificació més detallada de la tipologia tradicional d’evidencials d’inferència (Willet 1988), i és per a superar aquestes limitacions que hem aplicat la proposta de Squartini (2008). En definitiva, tot plegat ens ha possibilitat obrir una línia de recerca sobre els marcadors evidencials d’inferència i el procés de canvi lingüístic que els genera en llengües com el català en què no hi ha una categoria gramatical evidencial.
- Evolucionismo, integración sociocognitiva y cambio semántico(2014) Silva, Augusto Soares daEl cambio es el fenómeno lingüístico por excelencia a la hora de aplicar los modelos teóricos evolucionistas. La perspectiva evolucionista del lenguaje permite analizar el cambio lingüístico como un fenómeno sujeto a los mismos procesos evolutivos que determinan cualquier sistema evolutivo complejo. El objetivo de este estudio es defender una integración más sistemática de los factores sociales y cognitivos del cambio lingüístico, en particular del cambio semántico. Este artículo se centra en un enfoque evolutivo del cambio lingüístico muy influyente, la Teoría de la Selección del Enunciado del cambio lingüístico desarrollada por Croft (2000). El enfoque evolutivo de Croft se inspira en la teoría evolutiva neo-darwiniana, concretamente en la Teoría Generalizada de la Selección desarrollada por Hull (1988), un filósofo de la ciencia. La idea fundamental es que el cambio lingüístico es un ejemplo de la evolución cultural i, por lo tanto, está sometido a los mismos mecanismos evolutivos generales que guían la evolución biológica. El lenguaje, como sistema de uso, se regula por la convención, de manera que el cambio lingüístico es el resultado de romper con la convención y de propagar esta innovación en la comunidad lingüística hasta que se convierte en una nueva convención. Argumentaremos, en el marco de la lingüística cognitiva (Geeraerts & Cuyckens 2007), a favor de una integración más sistemática de los factores cognitivos y sociales en la explicación del cambio lingüístico. Tomaremos como ejemplo algunos casos de cambio semántico en portugués y en español para demostrar que los mecanismos de la innovación lingüística son cognitivos, mientras que los mecanismos de propagación son esencialmente sociales. Conocer qué factores cognitivos interactúan con los sociales en el proceso de cambio semántico y lingüístico en general es todavía un reto importante en el enfoque evolutivo del cambio lingüístico.
- La implantació de la normativa dels relatius:: els resultats en dos exercicis gramaticals(2014) Costa Carreras, Joan; Labèrnia Romagosa, AinaEn aquest article es presenten els resultats obtinguts a partir de dos exercicis enfocats a avaluar la implantació de la normativa dels relatius en discursos planificats. L’article analitza els resultats parcials d’una recerca que s’emmarca en l’ús que fa dels relatius la mostra estudiada (26 individus catalanoparlants de 1r curs de Traducció i Interpretació) i la percepció que se’n té. Els resultats han permès extreure les conclusions següents: (a) la implantació de la normativa pel que fa als relatius utilitzats és «alta» (de les 520 respostes analitzades, el 86,9 % són normatives oficials); (b) en el 50 % dels ítems, la implantació de la normativa ha resultat «molt alta», i (c) destaca la implantació «molt baixa» de les solucions oficials en una frase com "L’assumpte […] requereix una gestió ben planificada fins a l’últim detall, la qual gestió, per tant, no pot ser confiada sinó a una persona de confiança […]". L’anàlisi dels exercicis també ha fet possible destriar les formes lingüístiques amb un grau d’habitualitat molt alt o molt baix: per exemple, la mostra ha preferit "a qui" com a relatiu amb funció de complement indirecte. Finalment, també és destacable l’aportació d’aquest article pel que fa a la normativitat de "qui" quan fa de complement directe i va precedit de preposició: "L’home a qui vam veure continua desaparegut."
- Les oracions de realtiu i la represa pronominal amb en(2014) Ramos Alfajarín, Joan-RafaelAquest article estudia les oracions de relatiu que duen una represa pronominal amb el pronom "en". Concretament, s’ocupa de les oracions de relatiu amb antecedent implícit de caràcter partitiu; és a dir, d’aquell tipus de construccions en què l’antecedent apareix sense nucli nominal i va encapçalat per un quantificador. Aquest tipus de construccions no ha rebut l’atenció dels estudiosos i, quan s’hi ha fet referència, ha estat de manera molt parcial i amb divergència d’opinions des del punt de vista de la normativa gramatical. En aquest treball, s’aprofundeix en el tema analitzant les vacil·lacions dels usuaris i les tendències segons les característiques sintàctiques de la construcció. La investigació es duu a terme tenint en compte una enquesta als usuaris, l’anàlisi d’un corpus de textos escrits de la llengua contemporània i l’estudi d’un corpus de textos de la llengua antiga.
- Agustí Bartra i la negritud(2014) Cerdà Subirachs, JordiEl poeta Agustí Bartra (1908-1982) va ser traductor d’alguns dels poetes neoafricans més importants del segle xx. El present treball vol incidir en les reflexions que, a propòsit d’aquestes traduccions, ens ajuden a configurar la poètica del mateix Bartra. Temes tan centrals com la funcionalitat de la poesia, el seu caràcter soteriològic, el paper del mite o del temps, són presents en Bartra com en alguns dels poetes de la negritud. Més enllà d’un interès antropològic, una efusió exòtica o revolucionària, Bartra acara la poesia neoafricana des de la seva exemplaritat, i supera, d’aquesta manera, els tractaments asimètrics, paternalistes o merament ideològics d’alguns dels qui, des d’Occident, s’hi havien aproximat. La recerca per part de Bartra d’una poètica humanista troba en la negritud una referència ineludible.
- Còpies manuscrites d'impresos renaixentistes ala Biblioteca Universitària de València:: el llegat d'Onofre Soler i Rubio(2014) Martos Sánchez, Josep LluísOnofre Soler i Rubio va ser un dels bibliòfils més importants de la Il·lustració tardana en la València del pas del segle xviii al xix. Va tenir un pes específic en la societat d’aleshores, com a rector de la Universitat de València en dos períodes diferents, com a canonge de la Seu i com a bibliotecari arxiver del Capítol. Tot i això, la seua figura no ha estat suficientment tractada, malgrat que l’Arxiu de la Universitat de València i l’Arxiu Capitular ofereixen molts documents encara per classificar. Una part d’aquests havia estat assenyalada prèviament, documentació que ací es revisa, s’actualitza i es completa, a partir d’aquests dos fons documentals i de la Biblioteca Històrica de la Universitat de València, quant als aspectes relacionats amb el seu important llegat bibliogràfic a aquest darrer fons, de 2 782 obres. D’aquestes, sols 37 són manuscrites i tres presenten la peculiaritat de ser còpies d’impresos antics, datats entre 1490 i 1561, una tècnica bastant desconeguda que, des d’època incunable, ha estat present en la transmissió textual de les obres. En aquest article s’estudien els tres còdexs, des d’una perspectiva interna i externa, que resulten mostres interessants de diferents episodis de la història del llibre, sota una mateixa estratègia de transmissió.
