Log In 
Language Caplletra : Revista Internacional de Filologia. 2010. No. 49
Permanent URI for this collection
Browse
Recent Submissions
- Entonació i pressuposició en les interrogatives absolutes del mallorquí(2010) Vanrell Bosch, Maria del Mar; Mascaró, Ignasi; Torres-Tamarit, Francesc; Prieto, PilarAquest treball investiga de quina manera l’entonació reflecteix el diferents graus de coneixement del parlant en les interrogatives absolutes del mallorquí. Mitjançant tres experiments de percepció (un test d’adequació, un test d’avaluació i un test d’identificació basat en el paradigma clàssic de la percepció categorial) s’ha pogut demostrar que els oients catalans distingeixen quan el parlant no té ni idea de quina serà la resposta de la pregunta que està produint de quan el parlant té certes hipòtesis sobre quina hi serà la resposta i cerca confirmació d’aquestes hipòtesis. També s’ha pogut comprovar que les interrogatives manifesten una gradació de coneixement del parlant a l’hora de produir les interrogatives (així com de coneixement pressuposat a l’interlocutor), com havia proposat Escandell (1993, 1998) des del punt de vista pragmàtic, i que els oients indentifiquen basant-se, sobretot, en indicis entonatius, però també en indicis morfosintàctics.
- Aproximació a la partícula idò, valors i melodies(2010) Mascaró, IgnasiL’article vol ser una primera aproximació als usos actuals de la partícula catalana idò. Àmpliament utilitzada en la parla col·loquial i espontània de les Illes Balears, la partícula parteix d’usos comuns amb el seu originari doncs (fr. donc, it. dunque), però ha anat prenent altres valors, tot i mantenir una notable simetria. Al costat de valors consecutius i de marcador discursiu pot funcionar com a element interrogatiu i interjecció. Com sovint s’esdevé amb certes partícules, idò pren valors lligats a l’entonació, que permetrà destriar retolacions i significats.
- Declaratives i interrogatives absolutes del català en l'Atles Multimèdia de prosòdia de l'espai romànic(2010) Carrera i Sabaté, Josefina; Fernàndez Planas, Anna Maria; Martínez Celdrán, EugenioEn el marc de l’"Atles Multimèdia de Prosòdia de l’Espai Romànic", el grup AMPERCAT desenvolupa des de la Universitat de Barcelona i des de l’any 2003, l’estudi de la variació dialectal de la prosòdia del català i del castellà en el domini lingüístic del català. Aquest treball constitueix una síntesi dels resultats principals trobats fins al dia d’avui en la majoria de punts estudiats de la nostra llengua pel que fa a l’entonació. En el diasistema oriental presentem els resultats de frases declaratives i interrogatives absolutes neutres (amb dues formulacions) a Barcelona, Girona, l’Alguer i Maó. En el diasistema occidental, els resultats obtinguts a Lleida, Tortosa, Castelló de la Plana, València i Novelda (Alacant). Tot i haver-hi semblances entre les modalitats oracionals de les zones estudiades, hi ha unes diferències que cal anar a cercar, principalment, en la modalitat interrogativa encapçalada per la conjunció àtona que. Després de la descripció de les melodies, presentem els etiquetatges fonològics que corresponen a aquestes frases en el context de la teoria AM, seguint la proposta de Cat_ToBI (Prieto et alii 2009), i a partir de la consideració del llindar psicoacústic d’un semitò i mig (Pàmies et alii 2002) i les fórmules creades ad hoc al Laboratori de Fonètica de la Universitat de Barcelona per a un etiquetatge automàtic partint de les dades fonètiques (Martínez Celdrán & Fernández Planas 2003; Roseano, Fernández Planas & Martínez Celdrán en preparació).
- L'atles interactiu de l'entonació del català i el traçat de les isoglosses entonatives del català(2010) Prieto, Pilar; Vanrell Bosch, Maria del Mar; Cabré Monné, TeresaEn la primera part d’aquest article presentem el projecte de l’"Atles interactiu de l’entonació del català", que té com a objectiu la presentació d’una sèrie de materials en àudio i en vídeo per a l’estudi de la prosòdia i l’entonació dels dialectes catalans. En la segona part expliquem els primers resultats geoprosòdics que s’han obtingut a partir de l’anàlisi de diferents tipus de patrons entonatius de l’"Atles", tot iniciant el traçat de les isoglosses prosòdiques en el domini lingüístic català. Per una banda, veurem que hi ha contorns entonatius que són molt generals a tot el domini, com ara els contorns de les frases declaratives neutres i els de les declaratives que expressen un sentit d’obvietat; per altra banda, hi ha uns altres contorns, com els de les preguntes informatives i els de les preguntes confirmatòries, que presenten força diversitat dialectal. En la part final de l’article analitzem aquesta variació geoprosòdica i presentem una hipòtesi diacrònica de l’evolució d’aquests contorns.
- L'expressió de la incredulitat en català: un estudi prosòdic(2010) Crespo Sendra, Verònica; Vanrell Bosch, Maria del Mar; Prieto, PilarAquest article pretén aprofundir en l’anàlisi entonativa de les oracions interrogatives absolutes informatives i les que denoten incredulitat en català. En la primera part expliquem els primers resultats geoprosòdics, els quals s’han obtingut a partir de l’anàlisi de les oracions interrogatives absolutes neutres i les interrogatives absolutes que denoten incredulitat de l’"Atles interactiu de l’entonació del català", tot iniciant el traçat de les isoglosses prosòdiques en el domini lingüístic català. En la segona part de l’article presentem els resultats d’un experiment de percepció en català central que pretén investigar quins trets prosòdics són els que calen als parlants per a distingir els dos tipus d’oracions interrogatives que analitzem.
- Poesia contemporània i pintura: Salvador Espriu i Miquel Martí i Pol en l'obra d'Antoni Miró(2010) Cortés, CarlesA partir de l’anàlisi de les relacions personals i artístiques entre el pintor Antoni Miró (Alcoi, 1944) i diversos poetes catalans contemporanis com Joan Valls, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí i Pol, l’article pretén abordar els límits dels discursos artístics i literaris en dues sèries de collages d’aquest artista, "La pell de brau" i "Suite de Parlavà". Les dues col·leccions d’il·lustracions van ser realitzades entre els anys 1993 i 1994 a partir dels poemaris de Salvador Espriu i Miquel Martí i Pol que donen nom a les sèries. La tria lèxica del pintor, com també el desenvolupament conceptual d’aquestes obres, esdevé el punt de partida de la nostra anàlisi per a observar el grau de concreció dels poemes i dels collages, de manera que també hi hem pogut establir diversos paral·lelismes discursius i expressius, com ara els referits al pas del temps, l’angoixa pel passat i l’esperança pel futur. La principal aportació de Miró al sistema conceptual dels dos poetes és, sens dubte, el tractament de l’erotisme del cos femení a l’hora d’abordar diverses reflexions existencials localitzables en els seus poemaris.
- Teodor Llorente i la llengua dels valencians(2010) Roca Ricart, RafaelA partir de la dècada dels anys 60 del segle XIX, els escriptors catalans començaren a bandejar les velles denominacions de «llemosí» i «llengua llemosina», aplicades a la llengua comuna, en favor de «català» i «llengua catalana». Tanmateix, els escriptors valencians, amb Teodor Llorente al capdavant, es resistiren a abandonar la denominació històrica, ja que a València l’apel·latiu «català» no gaudia de tradició terminològica, i a més creava rebuig social. En aquest sentit, l’estudi repassa la manera com, en un primer moment, Llorente no volgué renunciar a un nom secular que, tot i saber etimològicament erroni, considerava socialment més apropiat; fins que, amb el pas dels anys, i influït per les pressions que li arribaven des de Catalunya, anà substituint progressivament el terme «llemosí» per noms i expressions com ara «valencià», «llengua valenciana», «la llengua comuna», «la llengua d’Ausiàs March», «la llengua que es parla en Catalunya, Mallorca i València», «la llengua que es parla des dels Pirineus fins a Elx, i les Illes Balears» i, finalment, també «català».
- De Pascoli a Maria Antònia Salvà: afinitats i influències(2010) Gavagnin, GabriellaMaria Antònia Salvà va dedicar molts anys a traduir un dels poetes més importants del simbolisme italià, Giovanni Pascoli. L’interès de la poeta mallorquina també devia ser motivat per les múltiples afinitats que devia apreciar entre la seva poesia i la del poeta italià. Entre els punts de contacte que podem reconèixer entre tots dos destaca sens dubte el protagonisme que adquireixen, en el seu imaginari poètic, els paisatges humils del món camperol i la dimensió modesta i quotidiana de la vida rural i dels afectes familiars. Però hi ha molts altres aspectes que els agermanen i, especialment, la pràctica d’una poesia atenta als aspectes musicals del vers, la recerca d’efectes fonosimbòlics i la riquesa d’un lèxic que és alhora específic i simbòlic. L’objectiu d’aquest treball és il·lustrar algunes de les més importants afinitats temàtiques i formals i, alhora, assenyalar possibles casos d’influències concretes d’imatges, de situacions o de versospascolians dins l’obra de Salvà.
- La motivació pragmàtica de la cohesió en la conversa(2010) Alturo, Núria; Hengeveld, KeesAquest treball pretén donar compte de la dimensió pragmàtica de la cohesió a través de l’anàlisi d’un text argumentatiu conversacional. El treball se situa en el marc teòric de la Gramàtica Discursiva Funcional («Functional Discourse Grammar», FDG, Hengeveld & Mackenzie 2008, 2009). Es mostra que la cohesió es formula en el nivell interpersonal (pragmàtic) de la gramàtica mitjançant l’establiment de diverses formes de coherència en cadascuna de les capes que la FDG situa en aquest nivell: la capa dels "moviments", que regula l’organització textual; la dels "actes de discurs", que regula l’organització de l’acció; i la dels "continguts comunicats" i les seves parts, els subactes de "referència" i d’"adscripció", que regula l’organització de la informació. En l’activitat lingüística, la formulació de la coherència en el nivell interpersonal (pragmàtic) es combina amb la formulació de la coherència en el nivell representacional (semàntic) i amb l’adequació al context, que no són tractats en aquest treball. En la conversa, parlants diferents poden contribuir de manera conjunta a la construcció d’un text cohesiu que és, en part, el resultat de la formulació pragmàtica de la coherència.
