Vicent Andrés Estellés ha estat definit com el més gran poeta valencià del segle XX i un dels més grans en llengua catalana. La seua poesia ha estat abastament estudiada. Però de l'ofici que li va permetre viure i escriure, sobre el seu acompliment, és ben poc el que sabem. De ben jove, V.A.E. va mostrar el seu desig d'escriure i, en l'àmbit familiar i l'entorn social en el qual es movia, escriure era sinònim de Vicent Blasco Ibáñez. Al xiquet l'inculcaren semblar-se a l'homenot que havia estiuat de jove a Burjassot i que havia deixat una petjada -cultural i política- inesborrable en el poble que va veure nàixer a V.A.E. en 1924. Les circumstàncies marcaren l'accés de V.A.E. al periodisme, tot seguit. Va ser després de la guerra civil, de manera que quasi l´única via era l'anomenada Premsa del Movimiento, és a dir, la del partit únic de la dictadura franquista. Després d'escriure els primers articles en Jornada, de passar i graduar-se en l'Escola de Periodisme a Madrid i de fer el servei militar, V.A.E. donà el salt al periòdic Las Provincias, aleshores el més important a la ciutat de València. El text indaga sobre les rutines productives de V.A.E. al periòdic, sobre la seua executòria, sobre els seus articles en castellà i valencià, sobre la seua relació amb la direcció, sobre el seu nomenament com a cap de redacció, sobre les seues proximitats i llunyanies amb els propietaris del periòdic. En un capítol relativament curt és impossible donar compte de l'enorme dimensió com a escriptor que V.A.E abastà en les pàgines del periòdic, però serveix per construir les coordenades, els efectes, els afectes, les dèries i els neguits d'un poeta que va escriure la major part de la seua obra a una taula de redacció o emportant-se ací i enllà la seua Olivetti portàtil, la màquina d'escriure del periodista que volgué ser Blasco Ibáñez.
PUV
