Maria Beneyto i Francisca Aguirre: dues veus en paral·lel

En la nostra història literària del segle XX hi ha trobades que no s’arriben a produir, afinitats que només el temps revela. És el cas de Maria Beneyto (València, 1920-2011) i Francisca Aguirre (Alacant, 1930-Madrid, 2019), dues poetes –una valenciana, l’altra alacantina— la trajectòria de les quals, escrita des de geografies vitals diferents, comparteix un mateix pols ètic i una veu profundament humana. No obstant això, ni la vida ni la literatura les reuní, però l’obra transcendeix les limitacions humanes i és possible unir des de la crítica i la literatura comparada els punts que no van poder enfilar-se en les pàgines de la vida. Com altres poetes dels anys cinquanta, Maria Beneyto i Francisca Aguirre són, en paraules de María Payeras Grau (183), víctimes infantils de la repressió política que “arrastran tragedias personales vinculadas a los antecedentes republicanos familiares”. I aquesta condició s’accentua en ser dones. En efecte, ambdues autores iniciaren el seu camí literari en un context poc favorable per a les creadores. Maria Beneyto publicà els seus primers poemes en revistes literàries abans de consolidar-se amb Altra veu (1952) i Eva en el tiempo (1952), debut dual si obviem —com volen el títol i la mateixa autora— Canción olvidada (1947). Les dates i els temes la situen de ple dret en la generació dels 50, adscripció que és més discutida en el cas de Francisca Aguirre, qui pertany a ella per data de naixement, però l’opera prima de la qual va haver d’esperar quasi al final de la dictadura. Parlem d’Ítaca (1972), un poemari amb què Aguirre havia guanyat el Premi Leopoldo Panero l’any anterior i que la situà en l’òrbita de la “poesia de l’experiència” (Siles 2024). Aquesta circumstància, la d’una primera publicació quasi complits els quaranta anys d’edat, té molt a veure amb les raons que portaren altres autores valencianes a silencis freqüents i inèdits acumulats, com també ocorregué a Maria Beneyto, Maria Ibars, Matilde Llòria, Beatriu Civera, Sofia Salvador, Carmelina Sánchez-Cutillas i Maria Mulet, entre d’altres. Per això, com reclama Lacueva i Lorenz (2020: 40), cal “reconéixer la voluntat de les escriptores que, durant el franquisme, van mirar d’esquivar els límits i entrebancs dictatorials per a mantenir vives les seues vocacions literàries”...