¿Extremo en qué? ¿En amar a Chile?¿En amar la patria?. Una lectura sobre la subjetivación de la extrema derecha en Chile entre 2019 y 2023

Els moviments d’extrema dreta dominen tant l’agenda pública com el debat acadèmic dins les ciències socials. En aquest context, s’han emprat diverses estratègies per comprendre’n l’emergència, el desenvolupament i l’abast. Tanmateix, la majoria d’estudis neguen a aquest espectre polític qualsevol forma d’agència. Aquesta recerca pretén contribuir al debat oferint una lectura alternativa a través del concepte de subjectivació de Michel Foucault, partint de la premissa que els actors d’extrema dreta posseeixen agència i una racionalitat política que mereix ser examinada críticament. Aquesta tesi doctoral presenta un estudi situat a Xile entre els anys 2019 i 2023. L’objectiu és analitzar com es va articular el discurs de l’extrema dreta xilena entre 2019 i 2023, especialment pel que fa a la seva subjectivació en plataformes de xarxes socials i mitjans digitals. L’estudi analitza dos corpus interrelacionats mitjançant un enfocament metodològic mixt, amb base crítica i discursiva. El primer, de caràcter quantitatiu, comprèn gairebé un milió de notícies digitals de 77 mitjans xilens, 70.000 interaccions, més de 8.000 tuits i prop de 35.000 perfils extremistes a X (antic Twitter), provinents de cinc comptes clau. El segon corpus, de naturalesa qualitativa, consisteix en 399 publicacions de cinc comptes clau d’Instagram, YouTube i TikTok, que sumen prop de 27 hores de contingut. La tesi aplica tècniques d’anàlisi del discurs quantitatiu, una aproximació discursiva des de la sociologia del coneixement i anàlisi multimodal. Els resultats identifiquen quatre moments diferenciats de subjectivació, cadascun caracteritzat per discursos, pràctiques i estratègies específiques. Aquests moments s’anomenen: “l’irrepresentable”, “la denúncia”, “la instal·lació” i “els revisionismes”. L’estudi posa de manifest la necessitat de reconèixer l’agència de l’extrema dreta xilena a partir de la seva pròpia autodefinició com a forma de resistència, alhora que revela categories emergents com ara la “batalla cultural” i “l’omissió i creació de continguts”. Finalment, la recerca obre múltiples vies d’exploració, en destacar la problematització d’una nova esfera pública on conviuen imatges, símbols, algoritmes i discursos aparentment contradictoris