La manca d’identitat pròpia és el tret que millor ha caracteritzat la nostra escola rural. Nascuda a imitació de la urbana, ni polítics ni pedagogs s’han preocupat de la seva peculiaritat, teixint, al seu voltant, una història d’oblits, marginació i penúria. L’arribada de la Segona República, però, va encetar una nova etapa en què se li dedicava una certa atenció, en considerar el seu desenvolupament com a exigència irrenunciable per a la construcció de la República democràtica. En aquest article ens proposem, després d’una ràpida mirada històrica al voltant dels seus aspectes materials, organitzatius i pedagògics, analitzar els problemes que afecten aquests mateixos aspectes durant el període republicà, per tal de mostrar fins a quin punt fou o no objecte d’actuació preferent en la teoria i la pràctica de la seva política educativa. A més, analitzem el paper del magisteri rural, una part del qual es va convertir, mitjançant la formació de ciutadans republicans, en factor dinamitzador de l’escola i de la mateixa societat.
-Juan.M.Fernandez@uv.es -M.Carmen.Agullo@uv.es
