Aquesta tesi se centra en l’estudi del contrast entre les sibilants fricatives sordes /s/ i /ʃ/ en valencià, que ha generat un debat intens en la bibliografia. El treball pretén assolir tres objectius bàsics. El primer objectiu és determinar com es realitza el contrast entre /s/ i /ʃ/ per part de joves valencianoparlants. Ens interessa conéixer si es manté l’oposició en totes les varietats valencianes i també si existeix alguna gradació en la distància de separació entre les dues consonants. El segon objectiu és iniciar un estudi tipològic de les sibilants coronals /s/ i /ʃ/, o dels elements equivalents, amb la finalitat de situar l’oposició valenciana en relació amb altres llengües de l’entorn. S’ha començat l’estudi comparatiu amb el romanés, una llengua que, a causa de les característiques articulatòries del seu sistema de sibilants, amb /s̪/ i /ʃ/, presenta un contrast entre aquests sons més robust que l’esperat per al valencià. El tercer objectiu consisteix a analitzar la realització de la sibilant de l’increment -isc- entre els joves. Per a representar aquesta sibilant, la grafia <x> s’havia anat imposant en la documentació a la grafia originària <s>, prescrita actualment per normativa. Amb l’estudi volem mostrar si la prevalença de la grafia <x> correspon a una realització majoritària de la sibilant de -isc- com a [ʃ] o si, per contra, només es tracta d’una extensió analògica que no sobrepassa l’àmbit escrit. En les tres parts de l’estudi s’han enregistrat informants joves valencianes i, per a cobrir el segon objectiu, romaneses. De les dades acústiques extretes, s’han seleccionat, com a indicadors fiables de les característiques de les sibilants, el centre de gravetat i el pic espectral, uns valors a partir dels quals s’ha dut a terme l’anàlisi estadística. Els resultats revelen que, entre les joves valencianes, existeixen tres models de realització del contrast entre /s/ i /ʃ/: manca de distinció, distinció mínima i distinció robusta. Aquests tres patrons tendeixen a organitzar-se seguint l’eix geogràfic nord-sud, des de la distinció nul·la fins a la distinció robusta. La variació descoberta en valencià contrasta amb l’homogeneïtat de la mostra romanesa, amb una distància entre les sibilants molt marcada. Finalment, es detecta també gran variació, entre [s] i [ʃ], en la realització de la sibilant de l’increment -isc-, amb una tendència cap a [s] en les varietats més septentrionals i cap a [ʃ] en les més meridionals. Amb tot, la pronúncia com a [s] és la més comuna, cosa que abonaria el manteniment de la grafia <s> per a l’increment isc-.

The present thesis focuses on the study of the contrast between voiceless fricative sibilants /s/ and /ʃ/ in Valencian, which has generated an intense debate in the literature. This study has three main goals. The first is to determine how the contrast between /s/ and /ʃ/ is realized by young female Valencian speakers. We are interested in knowing whether the opposition is maintained throughout all Valencian varieties, and also whether there is some gradation in the distance of separation between the two consonants. The second goal is to initiate a typological study of the coronal sibilants /s/ and /ʃ/, or their counterparts, in order to situate the Valencian opposition in relation to other languages in its environment. This comparative study starts with Romanian, a language which, due to the articulatory characteristics of its sibilant system with /s̪/ and /ʃ/, presents a more robust contrast between these sounds than that expected for Valencian. The third goal is to analyse the realization of the sibilant in the increment isc- among young speakers. In order to represent this sibilant, the grapheme <x> has progressively prevailed in the documentation over the original grapheme <s>, which is nevertheless the current official spelling. In all three parts of this study, young female Valencian informants were recorded, while Romanian informants were also recorded in the second part. From all the acoustic data extracted, the centre of gravity and the spectral peak were chosen as reliable indicators of the features of the sibilants. These values were taken as the basis of the statistical analysis. The results show that young female Valencians present three models of realization of the contrast between /s/ and /ʃ/: lack of distinction, minimal distinction, and robust distinction. These three patterns tend to coincide with the geography, as the null distinction was recorded in the northernmost areas but a robust distinction in the south. The variation displayed by Valencian contrasts with the homogeneity of the Romanian sample, which presents a highly marked distance between the sibilants /s̪/ and /ʃ/. Finally, a great deal of variation between [s] and [ʃ] was also detected in the realisation of the sibilant in the increment -isc-, with a tendency towards [s] in the northernmost varieties and towards [ʃ] in the southernmost dialects. However, the pronunciation [s] is the most common, a finding that supports the maintenance of the grapheme <s> for the increment -isc-.