Log In 
Language Caplletra : Revista Internacional de Filologia. 2011. No. 51
Permanent URI for this collection
Browse
Recent Submissions
- Sobre el mossarabisme alatxa (Sardinella aurita)(2011) Veny i Clar, JoanL’origen de l’ictiònim català «alatxa» i els seus congèneres romànics s’ha atribuït al tractament mossàrab de «ce» del mot llatí «hallece», traspassat a l’àrab. Tanmateix, segons Joan Veny, la distribució geogràfica d’aquest tipus lèxic per les costes de la Mediterrània occidental, on dialectes centromeridionals italoromànics practiquen el canvi «ce» > «tx», convida a replantejar el seu origen geogràfic que seria el litoral de Toscana i Nàpols d’on la isoglossa hauria passat a Ligúria que, per la seva força expansiva, hauria propagat el mot cap a les costes occitanes i d’aquí a les catalanovalencianes fins arribar a Andalusia: seria un exemple més de l’expansió lingüística genovesa que va afectar mots de l’àmbit nàutic i de la pesca. L’estudi de l’origen de «punxar, punxa i punxó» és una mostra de la necessitat de revisar críticament el concepte de romandalusí o mossàrab. Per a Josep Martines, són mots corrents i antics en català i en aragonès, i coneguts en varietats del castellà oriental; no segueixen l’evolució fonètica esperable en aquestes llengües. Per explicar-los, s’havia recorregut a propostes ad hoc o al mossàrab. La documentació i la fonètica històriques i la geografia lingüística mostren que són vocables coneguts i propis de l’occità, fins i tot allà on «kt» llatí evoluciona vers «it» i no vers la palatal africada. Ens trobem, doncs, davant manlleus antics, potser transmesos inicialment com a termes d’ofici des d’Occitània vers el sud.
- Punxar i família, mossarabismes del català(2011) Martines Peres, JosepL’origen de l’ictiònim català «alatxa» i els seus congèneres romànics s’ha atribuït al tractament mossàrab de «ce» del mot llatí «hallece», traspassat a l’àrab. Tanmateix, segons Joan Veny, la distribució geogràfica d’aquest tipus lèxic per les costes de la Mediterrània occidental, on dialectes centromeridionals italoromànics practiquen el canvi «ce» > «tx», convida a replantejar el seu origen geogràfic que seria el litoral de Toscana i Nàpols d’on la isoglossa hauria passat a Ligúria que, per la seva força expansiva, hauria propagat el mot cap a les costes occitanes i d’aquí a les catalanovalencianes fins arribar a Andalusia: seria un exemple més de l’expansió lingüística genovesa que va afectar mots de l’àmbit nàutic i de la pesca. L’estudi de l’origen de «punxar, punxa i punxó» és una mostra de la necessitat de revisar críticament el concepte de romandalusí o mossàrab. Per a Josep Martines, són mots corrents i antics en català i en aragonès, i coneguts en varietats del castellà oriental; no segueixen l’evolució fonètica esperable en aquestes llengües. Per explicar-los, s’havia recorregut a propostes ad hoc o al mossàrab. La documentació i la fonètica històriques i la geografia lingüística mostren que són vocables coneguts i propis de l’occità, fins i tot allà on «kt» llatí evoluciona vers «it» i no vers la palatal africada. Ens trobem, doncs, davant manlleus antics, potser transmesos inicialment com a termes d’ofici des d’Occitània vers el sud.
- Dels límits de concepte lingüístic de mossàrab. A propòsit del romanç andalusí de la Catalunya nova(2011) Sistac i Vicén, RamonA partir de l’aportació de 1953 de Samuel Gili i Gaya sobre el mossàrab de Lleida, ha estat acceptat com un lloc comú de la filologia catalana que el romanç andalusí lleidatà coetani de la conquesta comtal (1149) tenia característiques afins al català nouvingut. Tant la poca consistència de la documentació aportada com les dades fornides pels historiadors rebaixen aquest lloc comú a mera hipòtesi de treball sobre la filiació d’una varietat lingüística amb tota probabilitat extinta abans del segle XII.
- La toponímia com a eina d'aproximació al romanç andalusí: el cas de Mallorca i Menorca(2011) Aguiló i Adrover, CosmeDesprés de fer un repàs a les obres que s’han ocupat del tema, s’intenta, a partir de la toponímia conservada en la documentació i dels noms de lloc subsistents, classificar els fenòmens fonètics que semblen caracteritzar el parlar romànic anterior a la conquista catalana en el marc geogràfic de les Balears estrictes.
- Pere Calders entre la ironia i la sàtira: la ciutat cansada(2011) Simbor i Roig, Vicent«La ciutat cansada» és una novel·la inacabada, encara que deixada en un estat molt avançat d’escriptura (onze capítols i l’esquema d’un epíleg), de Pere Calders, publicada pòstumament l’any 2008. Va començar a ser escrita l’any 1944 i va ser abandonada definitivament l’any 1952, tot just dos anys abans de l’inici de la redacció de «Ronda naval sota la boira», enllestida l’any següent, encara que publicada més tard, l’any 1967. El present article analitza «La ciutat cansada» centrant sobretot l’interès en la relació conflictiva amb la poètica realista —tractament específic del narrador, dels personatges, de l’espai i del temps— i en la importància de la ironia, de la paròdia i de la sàtira. Els resultats mostren una obra plenament arrelada en la personal poètica caldersiana i alhora singular pel que afecta a l’ús de la sàtira, no tan habitual en la resta de la seua producció, i a la ironia narratològica, precedent immediat del virtuós joc metaficcional plantejat a «Ronda naval sota la boira».
- La producció impresa en català dels ss. XV i XVI: observacions sobre la història de la impremta a través de l'estudi dels catàlegs(2011) García Sempere, Marinela; Wilkinson, AlexanderEl final del segle XV és una època de canvis profunds per a la societat i per a la cultura catalana. Entre els darrers anys d’aquest segle i els primers del XVI s’ha situat la transició entre l’època daurada de les lletres catalanes i un període que s’ha anomenat durant molt de temps Decadència, i que recentment es tendeix a designar amb el nom més neutre d’edat moderna. Alguns esdeveniments importants hi confluïren, entre els quals l’aparició de la impremta, que es considera com un dels elements que va contribuir al canvi de llengua, a la progressiva substitució lingüística. L’objectiu d’aquest article és dur a terme una visió global del desenvolupament de les publicacions en català en termes quantitatius i qualitatius abans de 1601, amb l’ajuda de treballs previs i amb el nou catàleg de llibres breus «Iberian Books (IB) - Libros ibéricos. Books Published in Spanish or Portuguese or on the Iberian Peninsula before 1601. Libros publicados en español o portugués o en la Península Ibérica antes de 1601» (Wilkinson 2010), que ofereix un catàleg d’al voltant de 19.800 ítems bibliogràfics, amb referència a més de 104.000 testimonis conservats en 1.320 biblioteques de tot el món.
- Mossàrabs en temps de conquesta. Observacions historiogràfiques(2011) Torró, JosepEn els darrers anys la crítica historiogràfica envers la representació dels mossàrabs com a factors de continuïtat identitària, religiosa i lingüística ha estat objecte d’un canvi important. L’atenció ja no es dirigeix tant a la capacitat de pervivència de les estructures eclesiàstiques i les comunitats locals, com a l’abast de l’arabització i la pèrdua dels referents culturals llatins. La rapidesa i la intensitat de l’assimilació lingüística dels cristians d’al-Andalus són tan notables que permeten plantejar la qüestió de la convergència de les seues formes d’organització social amb les dels musulmans i, per tant, el distanciament respecte a aquelles pròpies dels cristians del nord. El fet que l’expansió dels regnes cristians s’efectués en un ambient eclesiàstic de recel i pressió ideològica gens favorable a la conservació de les formes de cristianisme estranyes a l’ortodòxia llatina atorgaria als mossàrabs incorporats una alteritat essencial que els menaria a la marginació i l’extinció social.
- El mossarabisme, encara: la instrumentalització ideològica del romanç andalusí(2011) Colón Domènech, GermàEl concepte de «mossàrab» pertany a la litúrgia i a la història de l’art, però des de començament del segle passat alguns lingüistes se n’emparen per indicar la llengua dels cristians de la Hispània romana sotmesos als musulmans. Pel que es refereix a València, cal dir que a l’arribada de Jaume I (1238) no hi devia romandre ni un sol parlant d’aqueixa llengua. La majoria d’historiadors són d’acord amb aquesta afirmació, però alguns escassos estudiosos encara s’entesten a parlar de la llengua dels mossàrabs valencians, sobretot L. Peñarroja. Ací s’han estudiat les seves idees i examinat alguns dels apel·latius adduïts (per exemple, «llomello» o «regomello»), suposadament mossàrabs, i demostrat llur inconsistència.
- Ciència. Revista catalana de ciència i tecnologia(2011) Alberola, PatriciaDes del punt de vista de la història de la ciència, ens permet resseguir quins eren els temes que preocupaven la comunitat científica de l’època, els desfasaments respecte a altres països i quin paper jugava la transmissió i la divulgació de la ciència en l’imaginari col·lectiu català d’aleshores. «Ciència» va ser una revista mensual editada a Barcelona des de l’any 1926 fins a 1933. Amb el subtítol de «Revista Catalana de Ciència i Tecnologia», des del primer moment es va marcar com a objectiu crear un espai editorial vehiculat en català que potenciara la transmissió i divulgació del coneixement cientificotècnic. Naix per a ocupar el buit que havia deixat l’Institut d’Estudis Catalans, clausurat per la Dictadura de Primo de Rivera. En aquest article, ens proposem analitzar les característiques més significatives d’aquesta publicació periòdica, un dels productes editorials més reeixits pel que fa a la divulgació científica en català. En primer lloc, resumirem breument el context històric previ a la seua aparició; en segon lloc abordarem els trets distintius de la publicació (col·laboradors, temàtica, estructura, etc.); seguidament tractarem els aspectes lingüístics més significatius de la publicació; un quart apartat estarà dedicat als objectius que la publicació es va marcar quant al públic. Finalment, tancarem amb unes conclusions que volen ser, sobretot, una proposta per a estudis futurs.
- La neologia per sufixació: anàlisi contrastiva entre varietats diatòpiques de la llengua catalana(2011) Domènech Bagaria, Ona; Estopà, RosaLa sufixació és un dels processos de formació de paraules més genuí i més recursiu de les llengües romàniques. En català és, tradicionalment i juntament amb la prefixació, el mecanisme és recurrent de construcció de neologismes. Aquest article analitza els neologismes sufixats recollits en la premsa editada en diferents punts geogràfics dels territoris de parla catalana, amb l’objectiu d’oferir una primera panoràmica contrastiva de la creació lèxica mitjançant la sufixació en les varietats geolectals d’una mateixa llengua. Aquesta anàlisi ens permet observar quins són els sufixos emprats en cada una de les varietats estudiades, així com apuntar les principals diferències i coincidències tant pel que fa als sufixos com a les bases lèxiques i a les categories resultants. El treball contribueix a l’estudi de la variació dialectal neològica en la llengua catalana.
