Exposicions

Permanent URI for this collection

Browse

Recent Submissions

Now showing 1 - 20 of 76
  • Item
    TROBES: 550 ANYS DE LA IMPREMTA A VALÈNCIA. La Nau, Sala Duc de Calàbria: De 25 d’abril de 2024 a 8 de setembre de 2024
    (2024) Vicerectorat d'Investigació de la Universitat de València, [Organitza]; Biblioteca Històrica de la Universitat de València, [Organitza]; Centre Cultural La Nau de la Universitat de València, [Organitza]; Antoni Furió, [Comissari]; Rosa Mª Gregori Roig, [Comissaria]; Pau Viciano Navarro, [Comissari]; Agraïments: Asociación de Amigos del Museo de la Imprenta y las Artes Gráficas. Senado del Museo Museo de la Imprenta y las Artes Gráficas
    L’any 1474 arran de la convocatòria d’un certamen poètic, es publicaven a València les Obres o trobes en lahors de la Verge Maria. Era el primer llibre imprès a la Corona d’Aragó i el primer de caràcter literari de la península ibèrica. L’impressor, l’alemany Lambert Palmart, i el text –les composicions presentades al certamen– reflecteixen els processos de difusió d’una nova tecnologia, la impremta de tipus mòbils, i la seua recepció en una ciutat, València, que era alhora un nucli comercial i centre d’un gran dinamisme cultural, i molt especialment literari. A mitjan del segle XV Johannes Gutenberg, associat a Johannes Fust, imprimia al seu taller tipogràfic de Magúncia el primer llibre a Europa: la Bíblia de 42 línies. En vint anys, la invenció de Gutenberg, es difonia per Europa i arribava a València via Itàlia, on s’havien assentat els primers impressors alemanys. L’establiment de Palmart fou seguit aviat pels de Nicolau Spindeler, Cristòfor Cofman o Llop de Roca. A València la impremta arrelà perquè era la resposta que necessitava una burgesia d’alt nivell cultural que comptava amb una literatura autòctona florent, unida a una economia molt activa i a una comunicació mercantil constant per les rutes mediterrànies. Es creava així una xarxa de professions i activitats al voltant del llibre imprès que anava des dels editors-llibrers i els impressors fins els venedors i el públic lector. Uns lectors –i lectores– que, acostumats com estaven als manuscrits, influïren perquè el nou llibre imprès els imitàs en la seua forma i escriptura. L’únic exemplar conservat de les Obres o trobes en lahors de la Verge Maria es custodia a la Biblioteca Històrica de la Universitat de València. Per commemorar aquest 550é aniversari, la Biblioteca presenta l’exposició Trobes: 550 anys de la impremta a València. La mostra es podrà visitar a les sales Duc de Calàbria i Bigues del Centre Cultural La Nau. En la primera, s’exposarà l’exemplar original de les Trobes i una selecció d’incunables de la col·lecció de la Universitat. La sala de Bigues oferirà l’oportunitat de fer una immersió en el món de la impremta, la seua invenció i la seua difusió per Europa.
  • Item
    LIBRORVM FRAGMENTA: Incunables i manuscrits reutilitzats en la Biblioteca Històrica. La Nau, Sala Duc de Calàbria: De 13 de desembre de 2023 a 7 d'abril de 2024
    (2023) Vicerectorat d'Investigació de la Universitat de València, [Organitza]; Biblioteca Històrica de la Universitat de València, [Organitza]; Francisco M. Gimeno Blay, [Comissari] amb la col·laboració de Susana González Martínez i Mónica Pintado Antúnez. Agraïments: Arxiu Històric de la Universitat de València Servei de Conservació i Restauració de la Universitat de València Biblioteca Historicomèdica Vicent Peset Llorca (Universitat de València)
    En general, tots els llibres, i especialment els incunables i manuscrits medievals, s’han vist exposats, des de bon començament, al deteriorament. Situats davant el penya-segat: els han malmesos una conservació inadequada, ensems amb una consultació freqüent, constant i intensa per part dels usuaris-lectors; així mateix, el pas del temps els ha envellits i, a vegades, també la matèria tractada ha esdevingut obsoleta. Arribats a aquest punt, les persones encarregades de custodiar-los han estimat que certs volums, tot atenent tant el seu estat físic com textual, eren inútils. A partir d’aquest moment se’ls donava una altra utilitat i se’ls transformava en materials destinats a ser reutilitzats. Molts d’aquells llibres esquinçats es van vendre al mercat de segona mà, on acudien diversos professionals per aprovisionar-se’n dels pergamins i papers, vells i deteriorats, a fi de reciclar-los en els seus oficis.
  • Item
    FOC A LA BIBLIOTECA. Llibres que van incendiar l'Europa de les Llums. La Nau, Sala Duc de Calàbria: De 14 de setembre de 2023 a 26 de novembre de 2023
    (2023) Vicerectorat d'Investigació de la Universitat de València, [Organitza]; Biblioteca Històrica de la Universitat de València, [Organitza]; Institut Francès de València, [Col·labora]; Reial Societat Econòmica d'Amics del País Valencià, [Col·labora]; Societat Bibliogràfica Valenciana Jerònima Galés, [Col·labora]; Nicolás Bas Martín, [Comissari] Departament d'Història de la Ciència i Documentació de la Universitat de València
    La Biblioteca Nacional de França té entre les seues col·leccions més preuades la secció dedicada a l’Enfer, l’Infern. Una secció similar hi ha a la Biblioteca Britànica, que posseeix la Private Case, amb una selecta col·lecció de llibres eròtics, igual que la Phi Collection de la Biblioteca Bodleiana de l’Universitat d’Oxford, la Delta Collection de la Biblioteca del Congrés de Washington, el Fondo Riservata Erotica de la Biblioteca Nacional Braidense de Milà, el fons Remota de contingut eròtic de la Biblioteca Nacional de Baviera a Munic, i fins i tot es parla, tot i que la certesa no és absoluta, de l’Inferno de la Biblioteca Vaticana. Són llocs que apleguen llibres i manuscrits de diferents èpoques, salvats de la foguera, que van ser perseguits i prohibits perquè contenen idees considerades heterodoxes des del punt de vista polític, social, cultural i religiós. El segle xviii va ser, sens dubte, el segle en què aquest tipus d’obres van assolir la màxima expressió. Aquests llibres, redactats per alguns dels millors philosophes del moment, van contribuir a conformar l’esperit de la Il·lustració, especialment francesa. Els autors van patir l’exili, la vigilància contínua, la persecució i sovint la presó, cosa que no va fer sinó incrementar l’interès dels lectors per les seues obres, algunes de les quals es van convertir en autèntics supervendes a l’Europa del moment, com l’Encyclopédie de Diderot, les edicions de Voltaire, del baró d’Holbach, Rousseau, Helvetius, Raynal, el marquès d’Argens, Mirabeau, Mercier, Rétif de la Bretonne, Pidansat de Mairobert o Meslier. I aquestes obres, no necessàriament eròtiques, però sempre perilloses per a l’Antic Règim, constitueixen el germen de les democràcies modernes perquè defensen els drets humans, la igualtat, la tolerància, el laïcisme, la filosofia militant o, cosa que és el mateix, la figura de l’intel·lectual crític amb el poder. Principis que continuen tenint vigència avui dia, en què la correcció política o l’anomenada cultura de la cancel·lació, la censura, qüestionen la llibertat d’expressió, un dels pilars fonamentals de la Democràcia. Quan es commemoren els tres-cents anys del naixement del baró d’Holbach (1723-1789), un dels membres més notables de l’anomenada Il·lustració radical –al saló del qual de la rue Royale Saint-Roch de París es van reunir els intel·lectuals més notables de l’Europa del xviii, com Diderot, D’Alembert, Hume, Adam Smith, Laurence Sterne, Horace Walpole, Edward Gibbon o Benjamin Franklin– es fa més necessari que mai mirar enrere i revisitar l’obra d’aquells homes per enarborar el seu llegat intel·lectual com un referent per als reptes i desafiaments que ha d’afrontar l’Europa del segle xxi, on les certeses sembla que s’han diluït en un oceà d’incerteses. Aquesta exposició, d’abast necessàriament limitat, exposa per primera vegada un fons de llibres inexistent a la Biblioteca Nacional d’Espanya, procedents de col·leccions particulars i de la Biblioteca Històrica de la Universitat de València. Completen la mostra una sèrie de fotografies artístiques contemporànies del segle XX, en blanc i negre, del fotògraf hispà francès Pedro Hernández, que miren d’interpel·lar els textos del Segle de les Llums.
  • Item
    Salvar el patrimoni, defensar la memoria. Felip Mateu i Llopis. La Nau, Sala Duc de Calàbria: de 21 de juny de 2023 a 3 de setembre de 2023
    (2023) Universitat de València. Biblioteca Històrica [Organitza]; Vicerectorat d’Investigació de la Universitat de València [Organitza]; Ajuntament d'Alcoi. Arxiu Municipal [Col·labora]; Archivo General de la Administración [Col·labora]; Arxiu Històric de la Universitat de València [Col·labora]; Arxiu del Museu Arqueològic Nacional [Col·labora]; Arxiu del Regne de València [Col·labora]; Asociación Numismática Española [Col·labora]; Biblioteca d’Humanitats Joan Reglà (Universitat de València) [Col·labora]; Biblioteca de Catalunya [Col·labora]; Biblioteca de la Universitat Abat Oliva CEU [Col·labora]; Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu [Col·labora]; Manuel Lanusse Alcover [Comissari]; Mateu Rodrigo Lizondo [Comissari]
    Felip Mateu i Llopis (València 1901-Barcelona 1998) fou un prestigiós historiador, bibliotecari i numismàtic amb qui la cultura valenciana té contret un especial deute de gratitud, per diferents i notables motius. En primer lloc, per la seua fidelitat i dedicació als estudis d’erudició històrica del nostre país i, en particular, en la investigació de la moneda pròpia del Regne, en la seua especialitat de numismàtic de gran autoritat; però sobretot, i molt especialment, en el capítol del salvament i la defensa d’alguns dels principals arxius valencians en la dramàtica conjuntura de la guerra civil (1936-1939) i el desordre revolucionari, que amenaçava amb destruir en uns mesos les fonts documentals i artístiques d’una alta cultura forjada en set-cents anys de vida del regne creat per la clarividència de Jaume I.
  • Item
    No tan invisibles. Dones en la impremta valenciana. Segles XVI al XXI. La Nau, Sala Duc de Calàbria: de 6 d'octubre de 2022 a 8 de gener de 2023
    (2022) Vicerectorat d'Investigació de la Universitat de València, [Organitza]; Biblioteca Històrica de la Universitat de València, [Organitza]; Societat Bibliogràfica Valenciana Jerònima Galés, [Organitza]; Asociación de Amigos del Museo de la Imprenta y las Artes Gráficas. Senado del Museo, [Organitza]; Aránzazu Guerola Inza, [Comissaria]; Enrique Fink Hurtado, [Comissari]
    Des de l'arribada de la impremta a la península Ibèrica en el segle xv hi ha hagut dones impressores a les terres valencianes, primer a la capital del Regne en el moment en què va ser el gran nucli inicial de la impremta espanyola i, més tard, a Castelló i Alacant. En la majoria dels casos quedaven ocultes darrere d'un vel d'invisibilitat proporcionat per termes com ara vídua, filla, hereva o successora de. Les dones d'impressors, en enviudar, es feien càrrec dels tallers fins que es tornaven a casar o els seus fills estaven en condicions de prendre el relleu al capdavant de la impremta. En el cas de Vicenta Devís, vídua de Laborda, va mantenir la impremta des del final del segle xviii fins que la va passar a la seua filla Maria Teresa al començament del xix. Es tracta de dones que no sols dirigien, sinó que treballaven en totes les tasques que implicava l'ofici d'imprimir, des de la fabricació de les tintes, la feina de caixista, el muntatge dels plecs i la costura i enquadernació d’aquests fins a la venda d'exemplars, si la llibreria estava annexa a la impremta; i tot això, al mateix temps que s'encarregaven del govern de la casa i de la cura dels fills. L'exposició ens ofereix un recorregut des de l'arribada de la impremta a València fins a l'actualitat amb aquestes dones com a protagonistes. Gràcies a la investigació del bibliòfil i erudit José Enrique Serrano Morales, plasmada en la seua obra Reseña histórica en forma de diccionario de las imprentas que han existido en Valencia desde la introducción del arte tipográfico en España hasta el año 1868 […], en coneixem alguns noms i cognoms, començant per la figura de Jerònima Galés en el segle xvi, dues vegades vídua i mare d'una saga d'impressors, però el nom de la qual no va arribar mai a figurar als peus d'impremta, com ocorre amb la majoria de vídues, successores, filles o hereves que, al llarg de la història, han desplegat la seua tasca a les impremtes valencianes. És un itinerari a través del temps exemplificat mitjançant una acurada selecció d'impresos produïts als tallers valencians, treballs en l'elaboració dels quals han participat les dones sense rebre un merescut reconeixement. Cal arribar a la fi del segle passat i als primers anys d'aquest perquè una altra generació de dones creen i dirigisquen les seues pròpies impremtes. Són les Jerònimes Galés d'avui, encara que en realitat elles són ja una altra cosa, afortunadament.
  • Item
    José Manaut.Olis i dibuixos des de la presó, 1943-1944
    (2002) Patronat Martínez Guerricabeitia de la Fundació General de la Universitat de València, [Organitza]; Feico Castro, [Comissari]; Elisa Povedano, [Comissària]
    L´interés d´aquesta mostra rau en el fet que és la primera exposició de la col·lecció de dibuixos -descobert l´any anterior- i olis de petit format pintats pel valencià José Manaut (Llíria, 1989 - Madrid, 1971) durant la seua estada a la presó provincial de Madrid -Porlier i Carabanchel- entre 1943 i 1944. Les imatges que Manaut va captar mostraven no solament els detalls de la vida diària dels presos republicans, com ara la migdiada, el ranxo, la lectura de la correspondència o l´esplugada, sinó que testimoniaven la cruesa de la represió franquista a les presons. La mostra va ser comissariada pels professors de la Universitat Carlos III de Madrid, Feico Castro i Elisa Povedano.
  • Item
    Malferits. L'empremta del temps a les biblioteques REBIUN. La Nau, Sala Duc de Calàbria: de 19 de juny 2022 a 4 de setembre 2022
    (2021) Universitat de València. Biblioteca Històrica, [Organitza]; Vicerectorat d’Investigació de la Universitat de València, [Organitza]; Centre Cultural La Nau de la Universitat de València, [Organitza]; Mónica Pintado Antúnez, [Comissària]; Susana González Martínez, [Comissària]
    Els llibres són font de transmissió de coneixements i saviesa, testimonis de la història i del pas del temps que hi deixa l’empremta dels esdeveniments viscuts, cicatrius de les batalles lliurades, records revelats en forma de paraules i signes provocats per múltiples causes que, d’una manera o altra, en produeixen el deteriorament. Les biblioteques patrimonials preserven un llegat que és part de la nostra història. Coincidint amb la inauguració de les III Jornadas de Gestión del Patrimonio Bibliográfico organitzades pel Grup de Treball de Patrimonio Bibliográfico de REBIUN (Red Española de Bibliotecas Universitarias) i la Universitat de València durant els dies 26 i 27 de maig, la Biblioteca Històrica exposa a la sala Duc de Calàbria una selecció d’obres “malferides” que mostren les petjades del temps en el decurs històric. L’exposició ofereix un recorregut pel fràgil món del llibre i ens porta a conèixer les variades causes de deteriorament que afecten els fons patrimonials, degudes a agents interns (composició del material escriptural i de les tintes emprades) i externs (plagues biològiques, factors ambientals, causes humanes per ús i manipulació inadequats, desastres, etc.). Malferits pretén mostrar una selecció de llibres i documents marcats pel temps i les circumstàncies. Valuosos manuscrits censurats o mutilats, com el còdex del segle XV Roman de la Rose o el manuscrit datat entre 1475 i 1500 que transcriu les obres de Joan Roís de Corella; obres úniques atacades per bibliòfags o impresos amb taques d’humitat o cobertes pel fang de la riuada, com és el cas de l’obra de Joan Lluís Vives Tratado del socorro de los pobres, traduïda del llatí al castellà i impresa a València en 1781. La cura dels llibres és un acte de responsabilitat i solidaritat que tenim a les nostres mans, un exercici d’enriquiment de la cultura i del respecte a la societat.
  • Item
    Ortifurama Valencià. Centre Cultural La Nau: Sala Acadèmia i Claustre. De 25 de gener de 2022 a 24 d’abril de 2022
    (2022) Vicerectorat de Cultura i Esport de la Universitat de València, [Organitza]; Centre Cultural La Nau de la Universitat de València, [Organitza]; Ajuntament de València, [Col·labora]; Álvaro Pons, [Comissari]; Daniel Tomás, [Comissari]
    Qualsevol persona que haja viscut a la ciutat de València en els últims quaranta anys reconeixerà amb facilitat com a propis a uns personatges nassuts d’ulls de mussol que es poden trobar en tots els racons de la capital. Des de la publicitat d’una campanya institucional a les indicacions d’un garatge en el centre urbà, els dibuixos d’Ortifus (Antonio Ortiz Fuster, València, 1948) són presents fins a formar part de l’imaginari popular valencià. No es pot entendre la ciutat ni la seua història sense les vinyetes que diàriament ens han acompanyat des que en 1981 començara a publicar en les pàgines de Diario de Valencia, puntuals i fidels amb el seu públic fins al punt de prosseguir quan va tancar aquesta capçalera per a passar a Noticias al Día i, finalment, convertir-se en part indissoluble del periòdic Levante-EMV, on més anys ha recalat l’humor gràfic d’aquest dibuixant. La seua popularitat com a notari de l’actualitat de la ciutat es va anar consolidant pel boca a boca, pel mà a mà, per el “has vist l’Ortifus de hui?” dit amb somriure i picada d’ullet per l’indubtable encert de les seues crítiques cap a la política valenciana. A poc a poc, la figura d’Ortifus es va anar fent un còmplice quotidià, una presència familiar volguda i acceptada per tots i totes, incloent polítics i polítiques de tots els signes polítics, sabent que els seus dards donaven en la diana, agradaren o no. Les vinyetes de Ortifus narren una història paral·lela de la ciutat del Túria, allunyada de l’oficialista i pròxima a la que es compta al carrer, la que comparteix l’enginy i gràcia del pensat i fet, directe i amb l’humor com a única arma autoritzada. Els seus jocs de paraules i les seues metàfores visuals formen part ja de l’humor popular, mentre que les seues caricatures dels personatges de la política valenciana reemplacen en la nostra memòria als records reals.
  • Item
    Dels cronistes al carboni 14: un viatge per l'arqueologia valenciana a través dels llibres. La Nau, Sala Duc de Calàbria: de 11 de febrer de 2022 a 1 de maig de 2022
    (2021) Universitat de València. Biblioteca Històrica, [Organitza]; Departament de Prehistòria i Vicerectorat d’Investigació de la Universitat de València, [Organitza]; Centre Cultural La Nau de la Universitat de València, [Organitza]; Archivo Museo Nacional de Ciencias Naturales. CSIC, [Col·labora]; Ferran Arasa, [Comissari]; Emili Aura, [Comissari]; Consuelo Mata, [Comissaria]
    Les primeres referències a troballes i monuments arqueològics, sobretot d’època romana, es troben en les obres històriques publicades a València des del segle XVI, com la Crònica de Pere Antoni Beuter. En el segle XVII aparegueren les primeres monografies sobre inscripcions romanes i monedes, i en el XVIII començaren a excavar-se jaciments romans com les vil·les del Vilar (el Puig) i els Banys de la Reina (Calp), i les ciutats de Saguntum, Lucentum (Alacant) i Ilici (Elx) per iniciativa d’eclesiàstics i estudiosos com Antoni Josep Cavanilles i Antoni de Valcárcel. En la segona meitat del segle XIX, cal valorar la trajectòria de Joan Vilanova i Piera, que publicà els primers treballs sobre prehistòria i inicià les excavacions i exploracions a jaciments de referència del paleolític valencià, com les coves del Parpalló (Gandia), Negra (Xàtiva) i les Llometes ( Alcoi). Malgrat aquest impuls als estudis prehistòrics, seran metges i naturalistes de la Universitat de València (UV) els difusors de l’evolucionisme i de l’obra de Charles Darwin. Al llarg del segle XX, els nous plantejaments teòrics i la millora en els mètodes d’excavació i documentació portaren a una creixent institucionalització i professionalització de l’arqueologia, que a la UV es reflectí en la constitució del Laboratori d’Arqueologia l’any 1921 i en la introducció dels continguts de prehistòria en els estudis universitaris par part del catedràtic d’Història Lluís Pericot a partir del 1927. Després de la Guerra Civil, amb la incorporació del catedràtic d’Arqueologia Miquel Tarradell l’any 1956 es consolidaren els estudis d’arqueologia a la UV i, amb la fundació de la revista Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia el 1962, començà el desenvolupament de l’arqueologia científica a la nostra universitat
  • Item
    100 ANYS FENT LLIBRES
    (2021) Vicerectorat de Cultura i Esport de la Universitat de València, [Organitza]; Centre Cultural La Nau de la Universitat de València, [Organitza]; Servei de Publicacions de la Universitat de València, [Organitza]; Biblioteca Històrica de la Universitat de València, [Organitza]; Simón, Maite [Comissària]; Jesús-María, Amparo [Comissària]; Baldó, Marc [Comissari]; Perales, Germán [Comissari]
    Durant el curs 2020-2021 Publicacions de la Universitat de València (PUV), l’editorial de la Universitat de València, celebra el seu centenari. I és que, encara que els llibres i la vida universitària sempre han anat de la mà, és a partir de 1920 que tenim constància, amb el naixement de la revista Anales de la Universidad de Valencia, d’una activitat editorial continuada i estructurada al si de la nostra Universitat. A inicis del segle XX, la Universitat de València es trobava immersa en un procés de modernització. Començaven a proliferar revistes científiques especialitzades i és en aquest context de gran efervescència intel·lectual i acadèmica quan el claustre aprova la creació d’Anales, que veuria la llum ja el 1921. La revista donava compte de l’activitat de la Universitat, dels treballs del professorat, de les lliçons d’obertura de curs i del pressupost de gestió, entre altres informacions. Va ser la primera publicació periòdica editada amb regularitat, havia d’aparèixer cada any i requeria, per tant, l’existència d’una mínima infraestructura editorial: els orígens d’una activitat continuada que, amb el temps i una professionalització creixent, va ser l’embrió de l’actual Servei de Publicacions. La consolidació d’aquesta incipient activitat editorial, ja després de la guerra civil, arriba amb la creació dels secretariats de publicacions i intercanvi científic que preveia la LOUE de 1943, però és a partir dels anys vuitanta del segle passat quan s’inicia una vertadera planificació editorial, amb la creació de col·leccions, la configuració d’un catàleg i la consciència de la necessitat d’una direcció editorial i de personal cada vegada més especialitzat. PUV i, en general, les editorials universitàries del segle XXI han estat protagonistes de grans transformacions organitzatives, acadèmiques, educatives, professionals, comercials i tecnològiques. Han hagut de reinventar-se per atendre les necessitats i els reptes actuals que ha d’afrontar la universitat, els que requereix el sector editorial i els que demanda la societat a què pertanyen. Però, què és l'edició universitària? Com són les editorials de les universitats? Què editen i com ho fan? Només serveixen al seu professorat? Com es garanteix la qualitat de les publicacions universitàries? Quina projecció tenen? Com arriben al públic? L’exposició 100 ANYS FENT LLIBRES ens acompanya en aquest viatge que combina tradició i modernitat i ens il·lustra sobre aspectes històrics i actuals de l’activitat editorial al si de la Universitat de València, amb la mirada dirigida cap al futur. Publicacions de la Universitat de València (PUV), que s’ha consolidat com una de les editorials universitàries més prestigioses d’Espanya, està al servei de la comunitat universitària i de la societat on s’insereix.
  • Item
    40 anys de disseny de producte seriat. L’Escola d’Art i Superior de Ceràmica, Manises
    (2021) Vicerectorat de Cultura i Esport de la Universitat de València, [Organitza]; Escola d'Art i Superior de Ceràmica de Manises, [Organitza]; Timor Hermano, Pascual [Comissari]; Sanz Nuez, María José [Comissària]
    L’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises va sorgir amb la finalitat d'impartir una formació artística i tecnològica adequada a les necessitats professionals de l'omnipresent i innovadora indústria ceràmica de la Comunitat Valenciana. Des de la seua creació ha transitat per diverses etapes amb canvis continuats en la legislació que regulava els seus plans d'estudi, en l'estètica de l'entorn objectual i en els processos productius ceràmics. Els objectes ceràmics entesos sota el prisma de la seriació entren dins de la categoria del disseny industrial. Es tracta d'aquella classe de productes pensats a priori per a ser reproduïts després mitjançant processos iteratius mecanitzats. Els processos projectuals i de disseny en ceràmica no difereixen dels que s'utilitzen en altres sectors industrials. Tot i això, la ceràmica afegeix un quid diferencial que emana del material que s'utilitza i de les fases de materialització del projecte, cosa que obliga a fer que els processos creatius i els coneixements tecnològics hagen de mantenir una estreta relació per a aconseguir resultats òptims. A pesar de l'enorme pes que la tradició ceràmica exercia i continua exercint, ja en els vuitanta la indústria de la ceràmica comptava amb la col·laboració del disseny per al procés creatiu. Aprofitant l'èxit que en aquella dècada tingué aquesta relació, l'escola va definir un equip de treball compost per un professor (encarregat del procés creatiu) i diversos mestres de taller (modelisme, motles, serigrafia i manufactura). Aquesta estructura no era més que l'aplicació del model didàctic d'anys vint del segle passat de la Bauhaus, que ací encara no ha sigut assimilat. Durant els anys noranta, en plena ebullició del disseny valencià, es va decidir normalitzar la situació i introduir la figura del dissenyador amb totes les seues conseqüències, però no va ser fins a l'any 2000, amb el canvi de pla d'estudis, que elevava la titulació de Perit en Ceràmica a Diplomat en Ceràmica, quan es va incorporar oficialment al currículum, i es van crear assignatures específiques relatives al disseny industrial aplicat a la ceràmica. A ningú se li ha d'escapar que, encara que el canvi comporta un avanç, també representava un considerable retard en relació amb l'evolució que els antics centres d'arts aplicades de l'Europa central havien experimentat amb el Pla de Bolonya, convertits ara en universitats. Va ser necessari un altre canvi, cinc anys després, per a adquirir la confusa condició del Títol Superior en Ceràmica, equivalent al grau universitari on estem situats. L'exposició és un recorregut a través de les quatre dècades que recull l'evolució del disseny ceràmic sorgit de les aules de l'EA+SC de Manises. Sèries curtes, accessibilitat al mitjà, gastronomia, ecologia i alta tecnologia són alguns dels trets distintius dels conceptes bolcats en els projectes que es mostren i que són el reflex de l'evolució de l'entorn objectual de la nostra societat al llarg d'aquests quaranta anys. L’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises està al dia en matèria de compromisos socials, tendències i noves tecnologies, i estableix vincles amb empreses del sector ceràmic que li permeten estar connectada amb el món real i retroalimentar els plans formatius i de millora de la qualitat de les produccions ceràmiques. L'exposició és reivindicativa d'una visió de futur sostenible, inclusiu i bell construït amb ceràmica
  • Item
    Dones i resistència, València, 1931 - 1939 : Fotografies de Luis Vidal. Centre Cultural La Nau. Sala Estudi General : del 27 de setembre de 2021 a 9 de gener de 2022
    (2021) López Olano, Carlos [Comissari]; Vidal Ayala, Luis [Comissari]; Universitat de València. Vicerectorat de Cultura i Esport [Organitza]; Universitat de València. Centre Cultural La Nau [Organitza]; Diputació de València [Organitza]
    El període republicà a València, especialment en l'etapa bèl·lica, va ser una època apassionant i plena d'interès. Amb la guerra, es va convertir en una ciutat situada en la rereguarda i allunyada del front, en què els canvis se succeïen imparables. De seguida va arribar la capitalitat de la República amb el desplaçament del govern sencer davant allò que semblava la imminent caiguda de Madrid, el memorable Congrés d'Intel·lectuals Antifeixistes celebrat a l'ajuntament, la presència de reporters internacionals a l'hotel Reina Victòria, un altre hotel –el Metropol– convertit en seu de l'ambaixada soviètica i caserna general del KGB. El període en què València va ser la rereguarda de la Guerra Civil –i els anys previs de la República sense els quals no s'explica– va ser un espai de crisi i violència, però també de llibertat i metamorfosi, un període en què, així mateix, van florir les dones i les seues reivindicacions. És en aquest aspecte allà on volem posar l’atenció a través de la col·lecció de l'arxiu Vidal.
  • Item
    Museari Queer Art : Sala de la Muralla - Col·legi Major Rector Peset : del 28 de juny al 29 de juliol de 2021
    (2021) Huerta, Ricard [Comisari]; Ruiz, Marta [Coordina]; Quixal, Mari Trini [Coordina]
  • Item
    SAPIENTIA ÆDIFICAVIT. Una biografia de l'Estudi General de la Universitat de València. La Nau : de 1 d’octubre de 1999 a 19 de desembre de 1999
    (1999) Benito Goerlich, Daniel [Comissari]; Universitat de València. Vicerrectorat de Cultura [Organitza]
  • Item
    RATIO STVDIORVM Una llibreria jesu·ita a la Universitat de Valencia. La Nau, Sala Duc de Calàbria: de desembre de 2001 a octubre de 2002
    (2001) Vilar Rey, Itzíar [Comissària]; Blaya Estrada, Nuria [Comissària]; Universitat de València. Servei de l'Area Cultural [Organitza]
  • Item
    Glíptica : camafeus i entalles de la Universitat de València. La Nau, Sala Thesaurus: de 23 de gener de 2001 a 17 de juny de 2001
    (2001) Benito Goerlich, Daniel [Comissari]; Piqueras Sánchez, Norberto [Comissari]; Universitat de València. Vicerrectorat de Cultura [Organitza]
  • Item
    Espills de justícia. Centre Cultural Bancaixa. Sala Damià Forment : de 2 d’octubre de 1998 a 15 de novembre de 1998
    (1998) Benito Goerlich, Daniel [Comissari]; Universitat de València. Servei de Conservació del Patrimoni Cultural [Organitza]
  • Item
    Els vestits del saber. Enquadernacions mudèjars a la Universitat de València. La Nau, Sala Duc de Calàbria : de 25 de març de 2003 a 25 de juny de 2003
    (2003) Giansante, Donatella [Comissària]; Universitat de València. Vicerectorat de Cultura [Organitza]