L’envelliment és un procés biològic complex, multifactorial i heterogeni, caracteritzat per l’acumulació progressiva de danys i la pèrdua gradual de l’homeòstasi. Presenta una gran variabilitat entre individus, fet que diferencia l’edat cronològica de l’edat biològica. Actualment s’entén com el resultat de múltiples processos interrelacionats, com la senescència cel·lular, l’estrés oxidatiu, la disfunció mitocondrial, la inflamació i les alteracions metabòliques. A nivell poblacional, l’envelliment demogràfic suposa un important repte sanitari i social, ja que l’augment de l’esperança de vida s’associa amb una major prevalença de malalties cròniques, dependència funcional i fragilitat. Aquesta última es defineix com la pèrdua de reserva fisiològica que incrementa la vulnerabilitat davant situacions adverses, i es relaciona amb caigudes, discapacitat i mortalitat. Per això, la promoció de l’envelliment saludable i l’estudi d’intervencions eficaces s’han convertit en prioritats actuals. En aquest context, la magrana (Punica granatum L.) ha despertat un interés creixent com a aliment funcional pel seu alt contingut en compostos bioactius, especialment polifenols com les punicalagines. Aquests compostos posseeixen propietats antioxidants, antiinflamatòries i moduladores de l’expressió gènica, per la qual cosa podrien contribuir a prevenir o retardar alteracions associades a l’envelliment. L’objectiu d’aquesta tesi doctoral va ser estudiar l’efecte de la suplementació amb extracte de magrana, concretament Pomanox® P30, en dos models animals d’envelliment: el nematode Caenorhabditis elegans i el ratolí Mus musculus. Es va avaluar el seu impacte sobre la longevitat, la vitalitat, la funció física i cognitiva, així com sobre paràmetres bioquímics, cel·lulars, moleculars i histològics relacionats amb l’envelliment. En C. elegans, es van analitzar diferents concentracions de l’extracte per a valorar la supervivència i la motilitat. Les dosis altes van resultar perjudicials, mentre que les dosis intermèdies, especialment 0,05 i 0,1 mg/mL, van augmentar l’esperança de vida. La concentració de 0,05 mg/mL va ser la més efectiva, en incrementar la vida mitjana i l’activitat locomotora, fet que suggereix una millora tant de la longevitat com de la qualitat funcional de vida. En el model murí es van utilitzar ratolins adults, ratolins envellits i ratolins envellits suplementats amb extracte de magrana durant dotze setmanes. Es van avaluar el pes corporal, la composició corporal, la glucèmia, paràmetres bioquímics i hematològics, junt amb proves de força, coordinació motora, resistència i comportament. També es van estudiar marcadors d’estrés oxidatiu, apoptosi, inflamació i neurodegeneració en el cerebel i el còrtex cerebral. Els resultats van mostrar que l’extracte de magrana no va modificar de forma rellevant la composició corporal, però sí que va atenuar la pèrdua de pes associada a l’edat. A nivell funcional, va millorar la coordinació motora i la integració sensoriomotora, especialment en les proves de Rotarod i escala inclinada. En l’àmbit conductual, va afavorir la motivació, l’activitat exploratòria i alguns indicadors relacionats amb la resposta a l’estrés. Un dels efectes més destacats va ser la millora de l’equilibri redox. L’extracte va reduir l’oxidació del glutatió, va millorar la ràtio GSH/GSSG, va disminuir la peroxidació lipídica i va reduir la producció d’espècies reactives d’oxigen en leucòcits. A nivell cerebral, aquests efectes van ser especialment evidents en el cerebel, on es va observar una reducció de marcadors d’inflamació, activació glial, complement i apoptosi, junt amb una millor preservació de l’arquitectura cerebel·losa i de les cèl·lules de Purkinje. En conjunt, aquesta tesi demostra que l’extracte de magrana exerceix un efecte modulador sobre l’envelliment en models animals, amb beneficis sobre la longevitat, la funció motora, el comportament, l’estrés oxidatiu i la preservació del cerebel. Els seus efectes semblen dependre principalment de la regulació de l’equilibri redox, la reducció de la neuroinflamació i l’apoptosis.
2026-09-08
