La dimensió discursiva del patrimoni cultural: el relat i la institució
NAGIOS: RODERIC FUNCIONANDO

La dimensió discursiva del patrimoni cultural: el relat i la institució

DSpace Repository

La dimensió discursiva del patrimoni cultural: el relat i la institució

Show simple item record

dc.contributor.advisor Méndez Rubio, Antonio
dc.contributor.author Rubio López, Álvaro
dc.contributor.other Departament de Teoria dels Llenguatges i Ciències de la Comunicació es_ES
dc.date.accessioned 2021-06-29T11:44:32Z
dc.date.available 2021-06-30T04:45:05Z
dc.date.issued 2021 es_ES
dc.date.submitted 29-06-2021 es_ES
dc.identifier.isbn 9798496543255
dc.identifier.uri https://hdl.handle.net/10550/79840
dc.description.abstract Aquest treball d'investigació és una aproximació a la naturalesa discursiva el patrimoni cultural. El seu objectiu és establir de quina manera es defineixen els discursos legitimadors al patrimoni cultural, per tal de comprendre com arriben a ser interioritzats per la majoria dels individus com quelcom donat, natural i lògic, no com una construcció social elaborada amb una clara intencionalitat històrica. Així, analitzem el patrimoni cultural com un discurs legitimador que actua en dos nivells: el que defineixen, d'una banda, les diferents narracions o versions del passat que el patrimoni vehicula i, d'altra, aquelles pautes de comportament que aquest consolida, mitjançant els seus mecanismes de producció, difusió i consum. Al primer nivell del discurs patrimonial el denominem relat i a l'altre institució. L'aspiració última del nostre treball és establir en quina mesura el discurs patrimonial i, per extensió, els discursos de masses, tenen la capacitat de crear i imposar la realitat, a través dels relats que expliquen i, especialment, en funció de la forma en què es produeixen, es transmeten i es consumeixen els mateixos discursos. Per aconseguir-ho, el patrimoni cultural desplega un discurs de caràcter mític, entès aquest com a sistema semiològic segon, el qual identifica l'autenticitat del bé cultural amb la irrefutabilitat dels relats que es poden construir a partir d'aquest, reduint la visió de la realitat a una ficció naturalitzada. El discurs perpetua la institució d'una manera vetllada, evitant mostrar-la i desplaçant així l'espai de debat al nivell del relat. Es tracta d'una forma de legitimació amagada que constitueix un tercer nivell discursiu que és, en realitat, un no-discurs. El fet que el relat siga el "camp de batalla" de les identitats, acaba per convertir-se en l'únic lloc on operen i s'esgoten els canvis i la possibilitat de renovació, quedant la institució que el defineix al marge del debat i de tota possibilitat de canvi. Aquest discurs, per tant, diu el que diu per no haver de parlar de la institució i el fet de no parlar-ne és allò que acaba per legitimar-la. O imposar-la. La cultura és entesa així com un producte, no com a praxi social, en tant diferencia un conjunt de béns sobre la resta, dotant-los d'un valor simbòlic, però també econòmic concret, de manera que la cultura s'acaba convertint en un dispositiu de jerarquització social basat en la idea de propietat. A nivell del relat, el discurs patrimonial defineix la cultura que s'ha de consumir i la què no en funció de criteris d'identitat i pertinença. A nivell de la institució, el discurs patrimonial estableix què és cultura i què no ho és en funció de criteris de propietat. es_ES
dc.format.extent 346 p. es_ES
dc.language.iso ca es_ES
dc.subject Patrimoni, cultura, discurs, identitat, institució, mèdia, història. es_ES
dc.title La dimensió discursiva del patrimoni cultural: el relat i la institució es_ES
dc.type info:eu-repo/semantics/doctoralThesis es_ES
dc.subject.unesco UNESCO::LINGÜÍSTICA es_ES
dc.embargo.terms 0 days es_ES

View       (6.670Mb)

This item appears in the following Collection(s)

Show simple item record

Search DSpace

Advanced Search

Browse

Statistics