En aquesta tesi m'acoste al gènere del testimoniatge des d'una perspectiva plural, fent atenció a diferents veus per a analitzar a què respon l'acte de donar testimoniatge, quin contingut transmet i quina forma d'expressió o estil adquireix. Defense aquesta metodologia plural com una actitud ètica de respecte i que busca fer justícia a les víctimes, però també com tenint un valor metafísic i epistèmic. Des d'un punt de vista metafísic, la veu del testimoniatge és sempre singular i col·lectiva alhora, perquè narra la seua experiència del dany particular tenint sempre present el silenci dels qui no van poder tornar, silenci que es converteix en un fil de veu al si del testimoniatge. Pel que fa al valor epistèmic, deixar espai perquè la veu de diferents víctimes tinga presència a l'opinió pública reforça el pes normatiu del conjunt, perquè, en haver-hi elements recurrents entre els diferents testimoniatges, adquireixen un valor epistèmic molt més difícil de negar que si totes aquestes veus es redueixen a una sola. Compagine aquesta perspectiva metodològica amb una lectura de la nova ontologia del cos que proposa Judith Butler com a forma d'entendre el gènere i la relacionalitat de l'ésser humà. Cobraran especial rellevància conceptes com el reconeixement de la vulnerabilitat de tot ésser humà (precariousness), la seua danyabilitat, l'apertura i l'empatia del cos, que són el que permeten la transmissió del record del sofriment mitjançant l'escolta atenta. Gràcies a la comprensió butleriana dels marcs normatius podem comprendre com es regulen els afectes dels individus dins de les normes socials i culturals que possibiliten i condicionen la trobada amb els altres. En concret, destaquen els marcs normatius de gènere perquè ajuden a comprendre com es va dur a terme una deshumanització generitzada als Lager, danyant l'autoimatge dels deportats fent ús de formes de violència específica basada en els estereotips de gènere que estaven vigents en tal context. A partir de l’experiència de llegir veus femenines que han sigut silenciades pels estudis més clàssics, defense que la imatge tradicional d'Auschwitz és distorsionada o incompleta perquè és androcèntrica, perquè deixa de costat la rellevància de qüestions com els ideals de gènere i com aquests poden ajudar-nos a comprendre les diferències existents entre els testimoniatges i l'experiència de la quotidianitat en els camps d'homes i dones. La meua tesi és que, en el context en què Auschwitz es va donar com un esdeveniment que canviaria la història de l’ésser humà, la societat heteronormativa assignava els valors de cura, suport mutu i ajuda a l'estereotip de gènere femení, de manera que el reconeixement de la vulnerabilitat comuna a tots els éssers humans i la relacionalitat que ens caracteritza és més pròxima a les dones i permet la creació de formes d'acció diferents de les que duen a terme els homes. Entre aquestes formes d'acció destaca la capacitat per a establir relacions interpersonals que van ser essencials per a sobreviure, físicament i com a subjecte. Les supervivents donen especial rellevància als vincles que van crear en el camp, a la protecció que els brindaven, a la cura, el suport mutu i com aquest era generador d'esperança; donen testimoniatge del vincle social com un mètode poderós de resistència perquè van comprendre la dimensió activa de la vulnerabilitat com a generadora de la capacitat d'agència. És des d'aquesta perspectiva com m’acoste a diferents veus que testimonien l'experiència del dany que van viure als sistemes concentracionaris. I ho faig a partir d'un concepte fonamental que està íntimament vinculat amb la relacionalitat: la pèrdua de confiança en el món. Aquest és proposat per Jean Améry per a donar compte de l'experiència de la víctima de la tortura: aquesta perd la confiança en el món des del primer colp que rep i no és auxiliat per cap proïsme. Al llarg dels diferents capítols he tractat de mostrar que aquesta pèrdua no se segueix necessàriament de la tortura, ni és una qüestió de tot o res, sinó que hi ha altres elements que li porten a afirmar-la i que ens permeten veure-la com una qüestió de graus: l'expulsió de la pàtria i la llengua materna, la seua incapacitat per a establir vincles d'amistat profunds, per a formar part d'una xarxa de suport o establir algun vincle relacional, i les dificultats que derivaven de la seua autoimatge com a intel·lectual, ja que les referències espirituals que evocava en el Lager van deixar de tindre ressonàncies profundes per a ell. Concloc negant la imatge estereotipada de la calma després de la tempestat, perquè no dóna compte de l'experiència d'aquests supervivents. Després de l'alliberament, molts supervivents no sabien com tornar a viure, com reincorporar-se al dia a dia. La incomprensió per part dels qui no havien sigut deportats va ser radical: no volien saber ni escoltar els supervivents, els impel·lien a oblidar i passar pàgina. La ferida que van provocar els camps en els supervivents és profunda i indeleble. Cada individu va viure d'una forma diferent l'experiència del dany a què es va veure sotmès, però tots reconeixen la necessitat que tenim dels altres per fer del món un espai habitable, per a poder sentir-nos com a casa en el món. És per això que l'actitud dels qui conviuen amb la víctima en el Lager i després del seu alliberament serà essencial perquè aquesta puga reconciliar-se amb el món. L'element fonamental de la confiança en el món és l'expectativa d'ajuda, ja que és la que permet que continue havent-hi una possibilitat, per més xicoteta que siga, de continuar veient el món com un espai habitable. Així podem afirmar que la confiança en el món té graus, no és una qüestió de tot o res, d'igual manera que els espais que la víctima pot veure com a habitables poden ser més o menys amplis, però el fonamental és que continuen existint, que continue havent-hi un espai al qual recórrer quan tota la resta nega el valor de la pròpia vida. És així com podem afirmar, després d’escoltar amb atenció diferents veus del testimoniatge del dany, que es tracta de ferides que no es curen amb el temps; que l'únic que podem fer és assumir que la vida ha quedat danyada per sempre. Prendre consciència de la danyabilitat de l'individu i de la vulnerabilitat que ens constitueix com a éssers humans interdependents és un pas decisiu per a afrontar una vida per a la qual un final feliç no és possible, però que lluita per trobar un espai que almenys siga habitable. Sentir-nos part d'un nosaltres permet reconéixer la vida com a valuosa i digna de ser viscuda, de manera que l'individu sent que paga la pena continuar reivindicant la seua humanitat, i lluitar contra la deshumanització que busquen els victimaris. En un context límit com són els sistemes concentracionaris, la interpel·lació de la mirada de l'altre és molt més forta. I és per això que, si hom troba aquesta mirada, sempre podrà tornar a ella com un espai de bonheur, com un espai habitable en el qual sentir-se com a casa en el món.

In this doctoral thesis we approach the genre of testimony from a plural perspective, paying attention to different voices in order to analyse what the act of giving testimony responds to, what content it transmits and what form of expression it acquires. I will defend this plural methodology as a way of doing justice to the victims, but also as having a metaphysical and epistemic value. From the metaphysical point of view, the voice of testimony is always at the same time singular and collective, as it narrates the experience of particular harm while the silence of those who could not come back is always present, a silence that becomes a whisper at the heart of the testimony. Regarding the epistemic value, allowing room for the voice of different victims to be present in public opinion strengthens their total weight, as, given there are common elements to the different testimonies, they acquire an epistemic value that is much harder to deny than if all these voices were reduced to only one. I will combine this methodological perspective with a reading of the new ontology of the body proposed by Judith Butler as a way of understanding the gender and relationality of human beings. Of special relevance will be concepts such as the recognition of the vulnerability of all human beings (precariousness), their injurability, the opening and the empathy of the body, which are what allows the transmission of the memory of suffering through attentive listening. Thanks to the Butlerian understanding of the normative framework, we see how indifference to the pain and loss of others is possible and how the affects of individuals within the social and cultural norms that enable and condition interaction with others are regulated. Specifically, I will highlight the normative frameworks for gender, because these help to understand how such a dehumanisation and depersonalisation as produced in the Lager came about, damaging the deportee's self-image using specific methods of violence based on the gender stereotypes prevailing in such a context. Continuing with this reading, I will contest that the traditional image of Auschwitz is either distorted or incomplete, as it is androcentric in such a way that it disregards the relevance of questions such as gender ideals and how these can help us understand the existing differences between the testimonies and experiences of the day-to-day life of men and women in the camps. My thesis is that, within the context in which Auschwitz took place, society assigned the values of caring, helping and protection to the female stereotype in such a way that the recognition of the vulnerability common to all human beings and the relationality that characterises us is closer to women and allows for the creation of modes of action different to those carried out by men. Among these modes of action, the capacity to establish the interpersonal relationships essential to survival, both physically and as subject, stands out. Bearing witness to these social bonds established in extreme situations is one more way of resistance that reflects understanding of the active dimension of vulnerability as a source for the capacity of agency It is from this perspective that we will approach the different voices that bear witness to the experience of harm the inmates of the concentration camp system lived through. This we will do starting from a fundamental concept that is intrinsically related to relationality: the loss of trust in the world. This is proposed by Jean Améry to account for the experience of the torture victim. As we will see in greater detail, Améry explains that the victim of torture loses his trust in the world from the first blow received where no help comes from any fellow being. Over the course of different chapters, I will endeavour to show that this loss does not necessarily follow from torture, but that there are other elements that lead him to assert this: expulsion from his homeland and mother-tongue, his inability to establish deep ties of friendship, to form part of a support network or to establish a relational bond, and the difficulties that arise from his self-image as an intellectual, given that the spiritual references he evoked in the Lager stopped having any deep resonance for him. Finally, I will conclude with a reflection on the conditions of life of those who survived extreme experiences of harm in order to reject the stereotypic images of the calm after the storm, which do not take into account the experiences of these survivors. Their reincorporation into life after liberation was very difficult, given that the wound is indelible. But such a wound does not seem to be definitive for those who managed to establish interpersonal bonds, because they continued to be confident in the expectation of help, an essential element of trust in the world that allows the world to be seen as a habitable space in which to feel at home. The wounds that such experiences of harm caused in the survivors go more or less deep depending on the individual and on how they relate to this experience. This is why the attitude of those who shared life with the victim in the Lager and after liberation is essential for the victim to be able reconcile themself with the world.Thus we may state that trust has degrees, that it is not a question of all or nothing, in the same way that the spaces the victim may see as habitable can be larger or smaller, but the essential thing is that they still exist, that there is still a space to fall back on when everything else denies the value of life itself. This is how we can state, after paying attention to the different voices of the testimony we have heard throughout this work, that it a question of wounds that do not heal with time; that the only thing that can be done is to accept that life has been left damaged forever and learn to live with the damage. It is essential to avoid the self-deception of believing that there can be a happy ending, which presupposes a redemptive view of the world and a demand which, if it becomes a self-demand to overcome, can be deeply painful for the victim. Becoming aware of the injurability of the individual and of the precariousness that makes us interdependent human beings is a decisive step in dealing with a damaged life, a life where a happy ending is not possible, but that fights to find a space that is at least habitable, where it can hold some expectation of help. As we saw in the introduction, the ability to become aware of the precariousness common to all people and to create habitable spaces is, within the normative reference framework in which we find ourselves immersed, closest to the governing ideal of the female. This is the third thesis I wished to highlight in this research, as, in the context in which Auschwitz became an event that would change the history of humans, the heteronormative and patriarchal society assigned the values of caring, mutual support and help to the female stereotype, so that the recognition of precariousness is closer to women and allows for the creation of different modes of action than those of men. Among these modes of action, the ability to establish interpersonal relationships that are essential for survival, both physically and as subject, stands out. This is why everyday life was very different in the men's camp and the women's, and this difference comes out clearly in their testimonies. The female survivors give special relevance to the bonds they created in the camp, the protection they offered, the care, the mutual support, and how this was the source of hope; they testify to the social bond as a powerful method of resistance because they understood the active dimension of vulnerability as a source for the capacity of agency. However, does this capacity to create strong bonds enable a better reintegration into everyday life after the liberation? It would seem that, in spite of the harm that the physical separation of repatriation involved, having established strong bonds in extreme situations did make a better reintegration into life afterwards possible. This was principally because these interpersonal bonds helped the victim of the damage to continue being confident in the expectation of help, an essential element in being confident in the world. To feel part of an us allows recognition of life as valuable and worth living, such that the individual feels it worthwhile to keep vindicating their humanity and to fight against the dehumanisation and depersonalisation that their aggressors seek. In an extreme context such as the system of concentration camps, the interpellation of the other's viewpoint is much stronger. When all around is created to dehumanise you, the search for the other, for the friendly gesture, a compassionate look becomes practically an imperative for the deportee. This is why, if they find that look, they can always return to it as a place of bonheur, a habitable space where they can feel at home in the world.