El present estudi versa sobre la figura de mossèn Francesc Peñarroja (*1868;†1920), qui destaca per haver sigut mestre de capella del Reial Col·legi de Corpus Christi de València, conegut popularment com el Col·legi del Patriarca o simplement el Patriarca, i professor del Conservatori de València. Aquest sacerdot va exercir ambdós càrrecs en la dècada que transcorre entre 1910 i 1920, any de la seua mort. La investigació ha estat dividida en quatre grans blocs. La primera part està dedicada a la reconstrucció de la seua biografia i estructuració en etapes, elaborada bàsicament gràcies a la informació obtinguda de la premsa històrica. En la segona part s'aborda l'estudi dels seus manuals pedagògics per a les classes al Conservatori i la seua producció musical, de la qual s'hi fa una aproximació analítica a les principals característiques del seu estil compositiu. En la tercera s'ofereix el catàleg segons els criteris del RISM de tota la seua producció musical conservada, l'inventari d'obres perdudes, i les correspondències entre els catàlegs i inventaris existents fins al moment. En l'últim dels apartats es presenten algunes de les seues composicions més rellevants en edició crítica. Fruit d'aquest treball hem pogut establir el pes específic de Mn. Francesc Peñarroja dins de la cultura musical a la València de principis del segle XX, personatge que ha passat pràcticament desconegut per a la musicologia valenciana fins al present i del que tan sols s'ha parlat de manera tangencial en recents investigacions sobre diferents aspectes musicals a la València del temps de Peñarroja. Aquest sacerdot, oriünd de la Vall d'Uixó, va rebre la formació eclesiàstica al Seminari de Tortosa, on va ser company de promoció d'un altre destacat músic religiós: Mn. Vicent Ripollés. Mn. Peñarroja va dirigir en un primer moment els seu passos cap a la vocació pastoral mentre exercia com a prevere coadjutor amb funció d'organista a les parròquies de Cabanes i Onda. La seua vida va experimentar un gran canvi en 1901, quan es va traslladar a València per a formar part de la capella del Reial Col·legi de Corpus Christi. Durant els anys que transcorren entre 1901 i 1910 va continuar la seua tasca pastoral, que simultaniejava amb el conreu de la seua principal afició: la música. En aquest període va anar guanyant-se certa reputació com a músic religiós vinculat al moviment reformador nascut al caliu del «Motu proprio tra le sollecitudini» del Papa Pius X, cosa que li va reportar entrar a formar part de la Comissió Diocesana de Música Sagrada en 1906. Dos anys després va ocupar el càrrec de director del cant gregorià, creat expressament per a ell al Reial Col·legi del Patriarca. Amb tot, va ser en la segona dècada del segle XX quan Mn. Peñarroja va tindre un major presència i va adquirir més importancia en la cultura musical valenciana, tant religiosa com profana. L'any 1910 va esdevindre crucial: d'una banda va obtindre la plaça de mestre de capella del Patriarca, d'altra banda va ingressar com a professor al Conservatori de València. La seua tasca docent al Conservatori durant aquests deu anys es va desenvolupar en diverses matèries —conjunt vocal i instrumental (1910-1912), formes musicals (1912-1920), nocions d'harmonia (1910-1920), i composició (1910-1920)— primer de manera interina i a partir de 1914 com a catedràtic numerari de composició. D'aquesta manera va passar a ocupar la vacant deixada anys arrere per Salvador Giner. No és de menysprear la seua importància en la formació de tota una generació de músics que van passar per les seues classes com tampoc s'ha d'oblidar el seu treball en favor de l'oficialitat dels ensenyaments, ja que es va encarregar d'impartir les noves assignatures aparegudes a conseqüència de les adequacions del pla d'estudis al règim oficial. També s'han de considerar els càrrecs que va ocupar dins de la directiva del centre i les gestions per a incorporar el Conservatori als centres d'ensenyament estatals. El seu nom també està vinculat amb els cercles de la Renaixença, com Lo Ratpenat o l'Agrupació Pro Poesia Valenciana, prova del seu compromís amb la cultura i llengua valencianes. En l'aspecte musical va exercir com a director i com a compositor, tant dins com fora de les institucions on va treballar. Especialment destaca la seua faceta com a compositor amb un important llegat de música religiosa, pensat per a la litúrgia del Reial Col·legi de Corpus Christi. El seu estil musical es caracteritza per intentar la conjugació de les directrius establides pel «Motu proprio tra le sollecitudini» de Pius X i la recerca d'un llenguatge musical que incorpore certes innovacions als rígids models contrapuntístics dels segles XVI i XVII; un llenguatge supedidat sempre al servei de la litúrgia. Les poètiques dels compositors sacres de principis del segle XX han estat considerades de poc valor per desfasades i anacròniques, allunyades de les innovadores propostes estètiques musicals que sorgien per tot arreu a Europa, sobretot a França i a Alemanya. No obstant això, aquests autors van crear, en alguns casos, estils propis i originals, dins de les limitacions marcades per l'Església. El cas de Francesc Peñarroja dóna bona mostra d'aquesta recerca estilística, com es pot trobar en altres compositors contemporanis, preocupats per oferir una música nova però sense trencar amb la tradició de la polifonia sagrada.

This study is about the figure of Francesc Peñarroja (*1868;†1920), who stands out for having been choirmaster of the Royal College of Corpus Christi of Valencia, known as the College of the Patriarca or just Patriarca, and professor at the Conservatory of Valencia. This priest exercised both positions in the decade between 1910 and 1920, the year of his death. The research was divided into four sections. The first part is dedicated to the reconstruction of his biography and its stages, basically made thanks to information from the historycal press. The second part deals with the study of their teaching manuals for classes at the Conservatory and its musical production, incluiding an analytical approach to the main features of his compositional style. The third section offered its entire catalog of music production preserved according to the criteria of RISM, inventory of lost works and correspondences between existing catalogs and inventories so far. Finally, in the last one it is showed some of his most important compositions in critical edition. As a result of this work we have been able to establish the importance of Francesc Peñarroja in the musical culture of Valencia in the early twentieth century. This man has been virtually unknown to the valencian musicology up to the present and musicologists have only talked tangentially in recent researches about musical aspects in the city of Valencia during Peñarroja’s time. The priest, a native of Vall d'Uixó, received training at the Ecclesiastical Seminary of Tortosa, where he was co-promotion of another prominent religious musician: Vicent Ripollés. Father Peñarroja directed at first his steps towards the pastoral vocation during the years that he served as coadjutor priest with function of organist at parishes of Cabanes and Onda. His life underwent a big change in 1901 when he moved to Valencia to join the chapel of the Royal College of Corpus Christi. During the years that passed between 1901 and 1910 he continued his pastoral work that he combined with the cultivation of his main hobby: music. In this period he was gaining some reputation as a religious musician, linked to the reformist movement borned in the embers of the "Motu proprio tra le sollecitudini" of Pope Pius X. This circumstance brought him to become part of the Diocesan Commission of Sacred Music in 1906. Two years later he obtained the position of director of Gregorian chant that was created expressly for him at the Royal College of the Patriarca. However it was in the second decade of the twentieth century when Peñarroja became important in the musical culture in Valencia, both religious and secular. The year 1910 was crucial in his career: he obtained the post of choirmaster of the Patriarca and moreover he entered as a professor at the Conservatory of Valencia. His teaching at the Conservatory for ten years was developed in various subjects —vocal and instrumental ensemble (1910-1912), musical forms (1912-1920), notions of harmony (1910-1920) and composition (1910-1920)- first in temporary way and from 1914 as a tenured professor of composition. Thus he moved to occupy the vacancy left years ago by Salvador Giner. Do not underestimate the importance of training a generation of musicians who passed through his classes nor forget his work in favor of official studies, being in charge of imparting new subjects appeared to adapting the curriculum. Nor have forgotten the positions he held in the center of the directive and the procedures to incorporate the Conservatory at state schools. His name is also linked to the Renaixença circles as to Lo Ratpenat or the Agrupacio Pro Poesia Valenciana, proof of his commitment to the valencian language and culture. In the musical aspect served as director and composer, both inside and outside the institutions where he worked. Especially highlight its role as a composer with creative legacy eminently religious, thought to the liturgy of the Royal College of Corpus Christi. His musical style is characterized by the conjugation of trying guidelines established by the "Motu proprio tra le sollecitudini" and searching for a musical language that will incorporate some innovations in rigid models of the sixteenth and seventeenth centuries. The creative style of sacred composers in early twentieth century were considered outdated and anachronistic, far from innovative musical aesthetic that arose everywhere in Europe, especially in France and Germany. However, these authors create, in some cases, their own original styles, within the constraints set by the Church. The case of Francesc Peñarroja gives good sample of this research style, as can be found in other contemporary composers, worried about offering a new music but without breaking with the tradition of sacred polyphony.