El sexe és una de les variables més freqüents en els diferents recursos lingüístics per a identificar els interlocutors en les llengües del món. El fet que s’hagi confós el gènere gramatical (procediment de classificació dels substantius) amb el sexe, i la consegüent inclusió dels elements identificadors en la categoria «gènere», ha provocat una certa confusió sobre la naturalesa d’aquests fenòmens. En l’article es proposa una classificació en quatre tipus dels mecanismes per a la identificació dels interlocutors en la llengua, per bé que tots poden ser entesos com a part d’un continu que va des dels elements gramaticals obligatoris fins als lectes específics per a homes i dones. Entremig, s’analitzen els recursos semàntics i els díctics. A banda dels aspectes estrictament lingüístics, es recorden alguns treballs històrics que permeten situar els diferents enfocaments dins de la història de la lingüística.