L’article tracta els tres camins dels escriptors. Primer: qui lliga l’idioma a les persones de l’entorn s’identifica amb l’entorn i tendix a sentir-se reflectit en la llengua viva; dignifica la llengua que parlem i, per tant, dignifica els parlants. Segon: qui considera la llengua fora de les persones té el perill d’encarcarar-se i crear una ficció estranya, freda, morta. Tercer: qui no considera la llengua viva té poc en compte el poble de què forma part. Separar-se del valencià viu a fi que es veja que u està alfabetitzat afavorix que augmente la desconfiança que els parlants ja tenen com a conseqüència de la marginació social del valencià. Per contra, el fet de parlar bé sense que es note (actitud derivada del primer camí) contribuïx a combatre la inseguretat i a transformar-la en seguretat. Un mitjà important és considerar que són genuïns tots els constituents lingüístics apresos en la llengua viva, excepte que alguna norma diga el contrari. L’article mostra que Rosa Roig actua críticament davant del model aprés en la llengua escrita. Treballa d’una manera tendra i poètica la llengua de cada dia, cosa que poetitza la llengua viva i entendrix la vida quotidiana. El resultat és un model lingüístic arrelat i ben orientat, una llengua digna, natural, aplicable a l’oralitat.

This paper shows the three attitudes of Valencian writers. First: to link the Valencian language to people. Consequently, one identifies oneself with the social environment and tends to feel portrayed in everyday language. The writer dignifies the spoken language and, therefore, dignifies people. Second: to consider language as an entity unconnected with people. That attitude increases the risk of creating an outlandish work of fiction. Third: to disdain everyday language, ignoring the nation that speaks the language. When a writer distances himself from everyday language just to let readers know that he is a literate and educated person, he generates distrust on Valencian speakers, who already undervalued the way they speak as a consequence of the social marginalization of Valencian. An opposite path to the second and third attitudes mentioned above is to speak the language properly sounding natural at the same time. That attitude contributes to overcome insecurity and gain confidence. A way to achieve confidence is to consider as legitimate every linguistic structure learned from everyday language unless the linguistic norm indicates otherwise. This paper shows how Rosa Roig takes a critical look at the linguistic model learned from written language. She cultivates a tender and poetic language based on everyday language. The result is a well-oriented linguistic model that sounds natural natural and rooted to everyday spoken language.