En aquest article s’aborda l’estudi del Dictat de Ramon, una obra en vers que té el propòsit d’aportar arguments per provar els sis articles més destacats de la fe cristiana. Cada una de les sis parts en què es divideix el text conté vint, deu o dotze dístics que condensen en forma de proposició o màxima els arguments que s’addueixen. En el treball s’examina, en primer lloc, les estructures i les formulacions logicosemàntiques d’aquestes proposicions, entre les quals destaquen sobretot les construccions condicionals; en segon lloc, s’estudia la funció de la rima i la versificació, i es descriuen de forma sintètica els recursos estilístics que Llull empra en la redacció dels dístics; finalment, es valora la recepció de què ha estat objecte el text per part de la crítica contemporània. El treball destaca que la tria del vers i del discurs sentenciós s’ha de posar en relació amb el destinatari específic al qual va adreçat el text, el rei Jaume II d’Aragó, i amb la petició amb què Llull clou el poema: la sol·licitud d’un permís perquè pugui predicar a les sinagogues i les mesquites dels territoris de la Corona d’Aragó.